13.02.13

Ens volen per guanyar, però no per manar

Editorial d’El 9 Esportiu

L’esport no s’escapa dels innombrables àmbits que mostren el tracte de desigualtat que impera en la relació entre Espanya i Catalunya. Existeix una clara voluntat d’explotació de la força esportiva catalana que es podria resumir en el fet que Catalunya impulsa bona part dels èxits esportius que s’apunta l’Estat espanyol, mentre que es veta sistemàticament l’accés de catalans al comandament de les estructures esportives de l’Estat. Una situació que es pot observar en el fet que més de la meitat, 9 de 17, de les medalles obtingudes en els darrers Jocs Olímpics de Londres -i un percentatge similar en la resta de Jocs des de Barcelona 92- tenen ADN català, ja sigui per origen o per formació dels medallistes. Malgrat això, a hores d’ara, de totes les federacions d’esports olímpics d’estiu de l’Estat espanyol només una, la de l’hoquei sobre herba, està presidida per un català. Catalunya no es pot permetre malmetre l’esforç i la recerca d’excel·lència que desenvolupa el nostre esport, però cal tenir present que la solució no és reivindicar quotes dins d’un Estat espanyol que ens juga en contra sinó, ben al contrari, pel fet de tenir com a país el màxim de federacions reconegudes olímpicament, fet que només aconseguirem amb l’estat propi.