08.02.13

“Jo votaria clarament per la independència”

Entrevista a l’atleta palamosí Adel Mechaal, publicada a El 9 Esportiu

Borja Sánchez / GIRONA
Adel Mechaal (Jebha, Marroc, 5 de desembre del 1990) viu a Palamós des dels cinc anys. I va rebre la nacionalitat espanyola dissabte, després de quatre anys d’espera. El primer dia que la tenia ja va ser campió de Catalunya en pista coberta dels 3.000 llisos. Ara pot plantejar-se objectius. El primer, la mínima per al mundial en la seva distància, els 1.500 (3:37).

Quatre anys.
Quatre anys i dos mesos. Quan vaig fer 18 anys vaig tenir el dret de sol·licitar la nacionalitat espanyola i em vaig presentar a la Bisbal, a veure tota la paperassa que havia de portar. Ho vaig recollir i a finals de desembre ho teníem tot. I de la Bisbal a Sant Feliu, un any i mig. Quan va arribar a la Policía Nacional de Sant Feliu vaig anar a respondre unes preguntes: de què vius, on treballes, els teus mitjans… I van enviar el meu expedient a Madrid. El gener del 2010 va arribar-hi. I el dissabte 2 de febrer passat, a les 9.34 h, a la pàgina del ministeri sortia que m’havien concedit la nacionalitat espanyola.

Es pot quantificar aquest greuge?
El 2010, que va ser l’any realment bo per a mi, em vaig classificar per al campionat d’Europa sub-23, però com que no tenia la nacionalitat hi va anar l’atleta que havia quedat quart. Anar a un campionat internacional suposa una beca de 8.000 euros. A part de tots els premis: campió de Catalunya, que són 500 euros; subcampió d’Espanya, que també són calés; quart d’Espanya… He quedat dos cops subcampió de Catalunya, un campió i tres subcampió promesa. Potser 20.000 euros en premis, beques i ajudes.

Pot reclamar?
Això ja està perdut. El cap de setmana he estat campió de Catalunya. M’han reconegut el mèrit i he pogut endur-me el premi. El passat ja està, s’ha d’oblidar i no pensar-hi gaire. Comença una nova etapa.

I quan veu un serbi que juga a handbol amb Espanya?
O Ibaka en bàsquet. El que més ràbia em feia era estar lluitant contra la burocràcia i veure que a altres esportistes se’ls concedia. Em venien ganes de tirar la tovallola. A Alemayehu Benzabeh, d’Etiòpia, un atleta que dormia en un caixer automàtic i sense saber l’idioma, se li va concedir. En l’europeu del 2010 a Barcelona entrevistaven tots els atletes abans de la seva prova. A ell no, perquè, pobre, no sabia ni parlar. Els atletes d’aquí em diuen que estan en desacord amb les nacionalitzacions. La Constitució ho marca: has d’haver viscut aquí deu anys i saber l’idioma. A vegades ho passen una mica per alt.

Va fer una marca molt bona en 1.500 en un control.
Sí, va ser la segona marca mundial de l’any. Ara, després de molts mítings, és la 21. Aquest any no he apostat gaire per aquesta prova perquè pensava que no podria assolir la nacionalitat i no em deixaven participar en les finals. I en els 1.500 es fa una semifinal i una final. En els 3.000, com que és fons, es fa només una prova i pots disputar els llocs. Pots arribar a casa i dir que has quedat quart d’Espanya, com l’any passat. Ara només pots dir que has quedat primer de la semifinal. Sí, però i la final què? 1.500 és la que més m’agrada però la nacionalitat m’ha condicionat que durant l’hivern m’hagi de replantejar altres proves, com ara la dels 3.000, que també em va bastant bé. El 16 de febrer sé que si la cursa és ràpida i quedo entre els tres primers podré anar a Göteborg, a l’europeu. El 16 d’abril aniré un altre cop a preparar-me en alçada, l’objectiu de la temporada és el míting de Huelva al juny. Intentaria assolir la mínima per anar al campionat del món en els 1.500 amb la meva millor marca personal.

Com a Font-romeu, amb Mullera?
Sí, però aquest any a Ifrane, al Marroc, com fa dos anys. Ens va agradar molt pel clima i es podia entrenar molt bé. L’any passat a Font-romeu la temperatura era horrible, nevava i per córrer no és gaire aconsellable perquè el múscul no entre en calor.

Què li va semblar la seva exclusió pels Jocs de Londres?
El vaig viure de prop perquè ens entrenàvem junts dos o tres cops per setmana. I de cop i volta va sortir la notícia. Finalment, s’ha fet justícia i s’ha demostrat que era completament innocent i que es mereixia estar en els Jocs Olímpics. Després vam seguir entrenant junts i veies com el seu rendiment queia en picat perquè realment no podia ni dormir de com estava d’alterat. Ara, després d’anar als Jocs i tornar, li ha vingut tot el pes psicològic i li ha costat molt tornar a començar a córrer en condicions.

I ara, amb l’operació Port…
És el que va dir Mullera un cop va passar tot: en l’atletisme et coneixen més pel que és dolent que pel que és bo. L’Àngel ha aconseguit molta fama, no pel fet de ser dues vegades campió d’Espanya, ni d’anar a dos mundials, un europeu i uns Jocs. Ha estat conegut a tot el món pel tema del dopatge injust.

Em parla català. Què li sembla el debat sobiranista?
Realment, si he de votar per la consulta jo votaria clarament per la independència. Per tot el que està sortint últimament del cas Bárcenas i companyia. I també per tot el tema de la nacionalitat: he patit durant quatre anys i no m’ho mereixia pas. Realment, de Madrid no en vull saber gaire res.