04.02.13

Voler és poder

Article d’opinió de Marc Mundet, redactor d’esports de RAC1

La Federació Catalana de bàsquet sempre ha adduït “voler tenir els millors jugadors” a l’hora de muntar un amistós de la selecció. Però la realitat és molt semblant amb el futbol, o pitjor: al calendari atapeït cal sumar-hi que els millors jugadors són als Estats Units, i que per tenir-los cal fer-los una assegurança milionària. I a més, la nul·la disponibilitat de la Federació Espanyola de deixar a ningú. Aquest 2013, però, hi ha una petita esperança que ningú ha vist: Pau Gasol i Juan Carlos Navarro podrien renunciar a l’Europeu d’Eslovènia. Ells dos i la resta de catalans no convocats per la Federació Espanyola ofereixen un equip ‘gairebé A’ on només hi faltarien Marc Gasol, Ricky Rubio i Rudy Fernàndez. És només qüestió de posar fil a l’agulla per tornar a veure a Catalunya damunt d’un parquet. I ja posats, fem-la grossa.

Entrar a l’hemeroteca de la Federació i mirar l’historial de partits de la selecció els últims anys és un exercici d’autoengany: descomptats els homenatges a Joan Creus i Manel Bosch davant dels seus últims clubs i descomptades també les participacions clandestines a Copes de Nacions i Lligues d’Estiu amb plantilles indignes, en els últims 26 anys, la selecció catalana masculina de bàsquet només ha jugat cinc partits davant d’altres combinats nacionals:

26-12-1987    Catalunya – Iugoslàvia       95-120          Barcelona
24-05-1992    Catalunya – Croàcia           82-118          Badalona
27-06-2002    Catalunya – Croàcia           82-75           Barcelona
21-06-2004    Catalunya – Lituània           92-79           Barcelona
30-06-2005    Catalunya – Cuba              101-70          Badalona

És a dir: presència amb comptagotes i al juny farà 8 anys de l’últim partit amb cara i ulls de la selecció catalana. I el més greu és que, a dia d’avui, que se sàpiga, no hi ha notícies de que se l’hagi de veure aviat.

La raó que es dona des de la Federació és molt senzilla: no es vol muntar un partit de la selecció catalana “per muntar-lo i ja està. Si s’ha de fer, s’ha de fer amb tothom”. És una raó de prou pes, cert. Però també és cert que hi ha marge per bellugar-se i mantenir viva una de les seleccions amb més solera i més prestigi del Principat, i que hi ha prou demanda entre els seguidors i aficionats perquè l’organització d’un partit de Catalunya sigui un èxit. No en tinc cap dubte. És només qüestió de voler-ho fer, posar-s’hi i vendre el producte com cal.

Per fer-ho, cal partir d’una premissa: la millor època per muntar un partit d’aquestes característiques és durant l’estiu, quan les lligues s’han acabat i comencen les preparacions pels campionats de torn de seleccions d’estiu -enguany toca l’Europeu d’Eslovènia, que es farà del 4 al 22 de setembre-.

Les seleccions que participaran en aquest torneig es començaran a concentrar a partir de la segona quinzena de juliol, i entre finals d’aquest mes i durant tot l’agost es juguen els amistosos de preparació. Això ens dóna cinc setmanes on hi ha rivals circulant per buscar-ne un contra qui jugar. És tant senzill com apuntar-se a la roda com un equip més, a mode d’spàrring, per preparar l’Eurobasket. Aquí no hi ha ni dates FIFA, ni FIBA ni res de res. És voler-ho fer i prou. Si es vol, es fa. Si no es vol, no es fa.

L’equip

Si Catalunya fos un país amb la seva selecció reconeguda oficialment, el ‘roster’ de 12 jugadors seria aquest, a dia d’avui:

Bases
– Ricky Rúbio.
– Raül López
– Albert Oliver
Alers
– Juan Carlos Navarro.
– Pau Ribas
– Rudy Fernàndez (tot i ser nascut a Palma, va debutar amb la selecció catalana absoluta contra Cuba i ha jugat amb els equips infantils i cadet en categories inferiors).
– Àlex Mumbrú.
– Rafa Martínez.
Pivots
– Marc Gasol
– Pau Gasol
– Oriol Junyent
– Xavi Rey

Fa molta salivera només mirar-ho; és un equip de fase final de Mundial, sens dubte. Com que, com és sabut, no som un país reconegut i no tenim selecció pròpia, hem de fer molts equilibris per intentar trobar un forat i jugar un amistós. I hi ha dues maneres de plantejar aquest partit al mes d’agost:

a) somiant truites i pensant que la federació deixarà interrompre la concentració de la ‘Ñ’ i permetrà participar els NBA amb la selecció catalana per la disputa d’un amistós.

b) donant per fet que els Navarro, Gasols, Ricky i companyia no podran jugar amb la catalana. 

En un any normal, podríem pensar que b) és l’opció més sensata. Aquest estiu, però, tot fa pensar que la cosa serà molt diferent: sembla ser que Pau Gasol i Juan Carlos Navarro s’agafaran un respir i no aniran a Eslovènia amb la selecció espanyola i s’agafaran vacances. Per tant, és un estiu on es pot aprofitar la presència que tant reclama la Federació dels grans jugadors amb la quadribarrada perfectament si ells volen, està clar-perquè una cosa és una concentració d’un mes i mig més un torneig de tres setmanes, i una altra ben diferent són dos entrenaments i un partit amistós just a l’inici de la pretemporada-. De fet, aquest és l’altre punt a debatre i a solucionar:

Els equips ACB acostumen a posar-se en marxa a partir del 20 d’agost, aproximadament. Això perfila entre el 10 i el 20 d’agost com una molt bona data per buscar un rival: sense molestar els clubs ACB i amb l’esperit de posar a punt els jugadors per la temporada que estarà a punt de començar. Més honest, impossible.

El lloc
Ha de ser Badalona. És un pavelló de bàsquet i pensat per veure-hi bàsquet (no com el Sant Jordi) que reuneix tres característiques fonamentals:
– tot el pavelló obert té una capacitat per 12.500 persones.
– Si no s’omple del tot, l’anella superior tancada fa que el públic estigui molt més recollit a la part inferior.
– Té la millor visibilitat de tots els pavellons de Catalunya.
– Està perfectament comunicat per carretera i en transport públic.

El rival
Tenim convocatòria, tenim unes dates perfilades, tenim emplaçament… ens falta un oponent. Amb el pas dels anys, hem anat dibuixant una mica el retrat robot de l’aficionat català: n’hi ha un -minoritari- que es mou a tot arreu, que està al costat de la selecció faci fred o faci calor. Però la gran majoria es mou en funció de les variables “Categoria de la convocatòria de Catalunya + categoria del rival contra qui es juga”. És la clau perquè tot plegat sigui un èxit, tant a nivell esportiu com organitzatiu.

La convocatòria de Catalunya l’hem mig solucionada (caldria trobar relleus a Ricky, Rudy i Marc Gasol, que podrien ser perfectament Víctor Sada, Roger Grimau i Guille Rubio). El rival, encara no.

El top of the tops és inassumible: els Estats Units. De fet, pensar que els tres primers del rànquing podrien venir a jugar és impensable: el número 2 és Espanya -que honestament, no crec que estiguessin per la labor-  i el 3 és l’Argentina -que disputa el FIBA Americas a Veneçuela. En canvi, del 4t lloc al 9è hi trobem equips amb solera que podrien ser un bon oponent per la Selecció: Grècia, Lituània, Rússia, Turquia i França (menys els hel·lens, tots disposen de figures NBA a les seves files, cosa que assegura un reclam entre el públic i el bàsquet està consolidadíssim a casa seva, cosa que també assegura exportar una repercussió mediàtica).

No crec que cap d’aquests equips cobri un cànon més enllà de les despeses d’estada. I més, tenint en compte que la celebració del torneig és imminent, cosa que fa que estiguin interessats en la disputa de partits. És més: les preparacions per un Eurobasket acostumen a ser en règim de concentració i de jugar partits molt seguits -tal i com passa en la competició-. És molt usual veure: torneig de Bamberg, amb Turquia, França, Rússia i Geòrgia. O triangular de Ljubljana. Llavors… Per què no es pot fer un quadrangular a Badalona? Lituània, Rússia, França i Catalunya. Tres dies seguits, de divendres a diumenge. Sistema lligueta, de tots contra tots.

Serà que no tenim instal·lacions per muntar una cosa així entre els hotels de Barcelona i l’Olímpic. Serà que no tenim experiència a l’hora de muntar esdeveniments. Serà que no en sabem d’explotar drets televisius. Serà que no les sabem fer aquesta mena de coses.

Fins i tot, a l’hora de ‘vendre el producte’, la Federació Catalana pot oferir paquets turístics d’avió+hotel+entrades pel partit en un cap de setmana de bàsquet en ple mes d’agost pels aficionats rivals (ja ho fan algunes federacions i es va fer a Barcelona durant la visita del Dream Team).

Voler és poder. La possibilitat de comptar amb Navarro i Pau Gasol ara serien una excusa perfecta. Però encara que aquest estiu no descansessin i marxessin a Eslovènia, Catalunya té prou nivell com per poder organitzar i disputar grans amistosos. Potser no s’ompliria Badalona i caldria plantejar-ho d’una altra manera (aprofitar algun rival dels amistosos d’Espanya per jugar-hi també Catalunya al Palau Blaugrana, o a Manresa). Però el que és imperdonable és la manca d’empenta organitzativa i emprenedora a l’hora de muntar partits de la Selecció, quan cada estiu passen per davant dels nassos tots els rivals possibles.

Es pot fer. És només qüestió de voluntat. De voler-ho fer. Perquè, a diferència del futbol, la despesa aquí no és molt gran i la possibilitat de retorn és enorme. Perquè estic convençut que el suport polític hi serà. I el mediàtic. I el més important, el popular, també. Sempre i quan, les coses es facin amb un mínim de sentit comú.


MARC MUNDET
Redactor d’esports de RAC1

Aquest article forma part del número 47 de la revista Selecciona’t. Podeu llegir-la sencera aquí.