20.11.12

“Una part no pot competir contra el tot”

Entrevista a Pere Navarro, candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

En una Espanya federal hi tenen cabuda les seleccions catalanes?
Hi tenen cabuda exactament igual que a una Espanya independent i a una Espanya com la tenim ara. Nosaltres sempre hem dit que el reconeixement d’una selecció nacional depèn d’organismes internacionals privats. Això no vol dir que no hi hagi pressions dels estats membres perquè no hi hagi aquest reconeixement. Una bona prova és el que va passar amb la selecció catalana d’hoquei patins. Però a última hora qui decidirà és un organisme internacional com la FIFA, la FIBA, la UEFA… Des d’aquesta òptica s’ha de treballar per intentar aconseguir la màxima presència en els organismes internacionals de directius catalans per poder explicar la singularitat de l’esport de casa nostra. Però a la vegada, crec que és un tema que com més es polititzi menys possibilitats tindrem. Com més fem una feina constant, argumentada i pedagògica, més opcions hi ha d’aconseguir alguna cosa, però sempre sota els organismes federatius.

Les enquestes indiquen que una gran majoria de la població està a favor de que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies En el cas del seu partit, més de dos terços dels electors està d’acord amb què les seleccions catalanes participin en competicions oficials a nivell internacional. Si són decisius en el nou govern, quines accions pensen dur a terme en concordança amb la voluntat dels seus votants?
El govern no pot obligar un estament privat a fer el que els seus associats no vulguin. Que a tots ens agradaria tenir una selecció catalana de l’esport que sigui? Per descomptat. Ara bé, també és cert que amb l’actual estructura de l’estat una part no pot competir contra el tot. De totes maneres, jo no vull entrar en aquest debat. Jo vull entrar en el debat de que els organismes federatius són els únics capaços, i no els governs. Mentre els governs s’entestin en utilitzar de manera partidista l’esport amb interessos polítics, no anem bé. Alguns partits polítics utilitzen l’esport més com un element de confrontació que no de reconeixement.
Val a dir una altra cosa: les seleccions catalanes estan reconegudes internacionalment. Ara mateix hi ha les federacions d’alguns esports, i no parlo d’aquells on la federació catalana ha estat reconeguda, que juguen tornejos internacionals. Com al futbol, que la selecció catalana disputa tornejos. Per tant, existeix el reconeixement. Fins a un nivell. Podem estructurar competicions d’àmbit europeu, de seleccions nacionals com la catalana. Només hi ha un inconvenient, que és el calendari, perquè el nombre de partits amb les lligues nacionals i les competicions internacionals fan difícil que hi hagi aquest encaix. Però una competició de regions, a nivell absolut, crec que seria factible. I donaria un encaix de reconeixement que des de Brussel·les es diria de regions i per nosaltres seria la selecció catalana.

Aquest és, per tant, el paper que han de tenir per vostès les Seleccions Catalanes com a representació internacional de l’esport del país?
Tots volem somiar i tots somiem, però hem de somiar amb la realitat. Les estructures federatives privades són les que són.

I el cas del Regne Unit?
És un exemple que només passa en un esport, el futbol. I passa perquè la FIFA es va fundar així. No tots els exemples són mimètics. Ells van cofundar la FIFA i per això en són membres, a nosaltres no ens serveix aquest exemple. De totes maneres, insisteixo, hem de ser decisius en la direcció dels organismes esportius internacionals, i des d’aquí tindrem més possibilitats. Si s’articulés un Estat federal espanyol i hi hagués el reconeixement explícit de cada federació, aquest Estat federal podria sol·licitar el reconeixement de la selecció catalana. Però qui ho decidirà serà la FIFA, el Platini i el Blatter. Això és un altre àmbit de discussió. La nostra visió d’aquest tema és que cal fer un reconeixement del nostre esport de Catalunya a nivell internacional. Sigui col·lectivament o individualment. Tenim esportistes catalans que són números uns arreu del món. No parlem del Barça. El Barça acaba sent una selecció catalana a nivell de representació. Ens enganyem novament si creiem que els organismes polítics són els que han de fer els passos. Han de donar suport a les federacions, naturalment, i la federació que vulgui iniciar el seu camí ha de rebre suport del govern català. Ara bé, el marc legislatiu, jurídic, legal i internacional és el que és.

Per tant, la Secretaria General de l’Esport ha de potenciar que s’aconsegueixin més reconeixements internacionals a curt termini treballant perquè als organismes internacionals hi hagi més directius catalans?
I tant, i a més potenciant competicions internacionals, que amb l’actual marc és possible, de les seleccions territorials. Obrim un camí. El camí es pot obrir, però no buscant la confrontació sinó un camí propi. I a nivell europeu crec que hi ha possibilitats i no hauria d’entrar en contradicció amb el marc actual, i és un camí.

Amb la situació de crisi actual, creuen que s’hauria de reduir els incentius als jugadors de les seleccions espanyoles que guanyen campionats d’Europa i del Món i les subvencions directes i indirectes a les seleccions espanyoles?
No és possible que es retalli el doble els plans becats d’esports paralímpics que dels que no són paralímpics. No és just que hi hagi bonificacions fiscals als jugadors de futbol d’elit i als clubs d’elit. Quan la gent que té una nòmina ha de fer la declaració anual de l’IRPF i en funció d’això toca pagar o cobrar, tens un fraccionament d’un any. Per què els clubs porten un deute acumulat any rere any? Si vostè té un deute, no pot jugar. No és just. Quan alguns clubs s’omplen la boca de que col·laboren en temes socials i humanitaris, m’agradaria saber la xifra directa del seu pressupost que atorguen a aquestes associacions, no drets d’imatge. Podríem dir molts clubs d’aquest país. També faig referència als jugadors de futbol. N’hi ha molts que són exemple de l’ajuda directa dels seus recursos que fan a col·lectius desafavorits. I n’hi ha molts, que només deixen la seva imatge per l’empresa comercial de torn. Jo en dic hipocresia. Està clar que amb la situació de crisi actual és una bestiesa el que cobren alguns jugadors, però encara és més bestiesa que els clubs que paguen aquests diners no paguin a hisenda per poder pagar els salaris públics. I això és el que qualsevol govern hauria de frenar. És immoral que un jugador de futbol de la lliga espanyola cobri en una hora el que pot arribar a cobrar una persona durant tot un any. És immoral. Però a més, doblement immoral que a sobre tinguin alguns beneficis fiscals fruits d’acords de la Unió Europea perquè encara no tenen la residència explícitament aquí. Això val igual per les federacions.

Creu que l’estat ha de continuar mantenint les seleccions espanyoles amb ajudes directes o amb les desgravacions fiscals de les que es beneficien els patrocinadors de la candidatura olímpica de Madrid 2020?
Si s’analitza aquesta candidatura i la de Barcelona dels Jocs d’Hivern del 2022, cal analitzar-les molt detalladament i per tant cal veure quin retorn econòmic hi ha de cada projecte. Jo no conec tant la de Madrid, més la de Barcelona i altres competicions internacionals que s’estan treballant aquí. Cal vigilar els recursos públics que es posen aquí i el retorn que hi haurà, encara que sigui temporal és important. Ningú té dubtes del gran retorn que van tenir per Barcelona els Jocs Olímpics del 92. Econòmicament el retorn va ser increïble. Si tu inverteixes un euro i en recuperes tres no és una despesa sinó una inversió. Però cal estudiar exactament què. No pot passar que es creïn infraestructures faraòniques, com la Caja Mágica de Madrid, que estan infrautilitzades. Això no ens ho podem permetre. Si s’han de construir instal·lacions mirem com i de quina manera. I com vam fer a Barcelona, mirem l’endemà. Quan s’acaba l’esdeveniment, què hi passarà. Per exemple, el Palau Sant Jordi, que està constantment ocupat per esports, concerts… Les grans ciutats han de tenir grans infraestructures i els Jocs poden permetre millorar infraestructures viàries, reconeixement internacional de les pistes d’esquí del Pirineu… Això pot permetre agafar múscul des del sector turístic i de serveis. Invertim un euro i veiem quin retorn hi ha. Però és això, invertir, no gastar.

Ratifiquen l’article de l’Estatut que van aprovar al Parlament de Catalunya el 2006 en què es diu que “la Generalitat fomentarà la projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i internacional per mitjà de les seleccions esportives nacionals”?
Absolutament, perquè la gran majoria de partits polítics de Catalunya hi estan d’acord. És el que han de dir, com a partit polític que governa Catalunya. El suport a les federacions catalanes és innegable. Si un president d’una federació demana suport al govern per aconseguir un reconeixement internacional, se l’ha d’ajudar. Però el protagonista és la federació, no el govern.

Com expliquen que persones del seu partit s’hi oposin, com per exemple l’ex Secretari de l’Estat per l’Esport, Albert Soler?
El que va dir l’Albert Soler era que en el marc actual no pot haver-hi una competició d’una part contra el tot. No pot produir-se el partit que alguns busquen, més des d’un concepte polític i d’estructuració d’estat, entre Espanya i Catalunya. Però no cal buscar-lo. No ha de ser l’objectiu. No és el camí.

Però si en una federació internacional hi entren una de catalana i una d’espanyola com a entitats diferents, en aquest cas es pot produir.
Es produirà, perquè en el marc esportiu es produeix. Però no és el marc polític. Quan moltes entitats i associacions critiquen la intervenció dels poders polítics, això és el mateix. No intervinguem, no ens toca. Ens toca fomentar l’esport de casa nostre i el reconeixement esportiu internacional. És més ambaixador el Barça de bàsquet o l’handbol de Granollers que la selecció de bitlles. Podem fer més focus d’atenció. No dic que ens quedem aquí, però firmem tots els partits polítics si la FIFA vol fer cada any una competició europea de seleccions regionals o de nacions, el nom no fa el què. Acceptaríem? No de les que hi ha, sinó d’un nivell absolut. Alemanya acceptaria que una part de l’estat alemany competís contra Alemanya? La resposta és ben clara, i dic Alemanya com França. Fem-ho d’una altra manera, obrim camí. No vulguem passar del res que és el que tenim ara al tot que és la il·lusió d’una part del col·lectiu. Hi ha possibilitats, però cada cop que la política se significa en aquest tema no és un pas endavant sinó un pas enrere. Nosaltres no entenem que una part participi contra el tot, però és que no fa falta. Poden ser camins paral·lels i compartits. Per tant, si un dia, somiant, arribés una república federal espanyola, probablement en aquest marc seria molt més fàcil.