Entrevista a Alfons López Tena, candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
Com valoraria la feina feta pel Govern en els últims dos anys al voltant de les Seleccions Catalanes?
En els últims dos anys no s’ha fet absolutament res. Sí que es va fer una bona feina en el govern anterior, específicament per part d’Esquerra Republicana de Catalunya dins del govern tripartit, de promoure el reconeixement de les seleccions catalanes en l’àmbit internacional i que poguessin competir internacionalment com qualsevol país o estat independent, però durant aquesta legislatura per part del govern Mas no s’ha fet absolutament res.
Les enquestes indiquen que una gran majoria de la població està a favor de que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies i en el cas del seu partit aquest és un sentiment unànime. Quines accions s’han de dur a terme en concordança amb aquest clamor popular?
La independència. Durant molts anys s’ha intentat a Catalunya, precisament perquè el projecte no era la independència, aconseguir el reconeixement oficial de les federacions catalanes per competir internacionalment malgrat formar part de l’estat espanyol. Amb una hostilitat espanyola absoluta, cosa que en altres països o estats és possible, com al Regne Unit. Però no ens enganyem, són excepcions. Que es pugui dir que Escòcia o Hong Kong, dins de la Xina, competeixen internacionalment són excepcions. Al món ha anat quallant que malgrat que siguin entitats privades, només aquelles federacions que representen estats independents tenen el dret de competir internacionalment. S’ha fet una tasca molt meritòria que ha costat molts esforços però que ha arribat a un sostre, posat també per part del Tribunal Constitucional espanyol, dient que només poden competir internacionalment seleccions catalanes en el cas que Espanya no competeixi. Traient-s’ho del folre de la màniga, perquè d’això la Constitució no en diu res. Va haver-hi episodis especialment sinistres, com l’expulsió de la selecció catalana de patinatge de la internacional, cosa que li va privar del títol del Mundial B a Macau. I per pressions perquè l’estat espanyol posa en marxa tots els mecanismes. De cooperació, d’amenaces de retorsions, d’ambaixadors pressionant els governs… Per tant, hem arribat a un sostre. Només en esports minoritaris en els que Espanya no hi era present s’ha aconseguit aquest reconeixement. Perquè hi hagi una normalitat i totes les seleccions catalanes puguin competir amb normalitat, l’única sortida és la independència. L’única sortida és un estat independent.
En el cas de tenir responsabilitats en el nou Govern després de les eleccions, treballarà perquè les Seleccions Catalanes siguin una de les prioritats en l’àmbit esportiu?
Sí. Nosaltres tenim clar que s’ha d’assolir la independència en dos anys com a màxim. Però com a preparatori, s’ha de promoure d’una manera pública i activa i amb recursos que les seleccions catalanes de tots els esports fossin reconegudes internacionalment i la denúncia de perquè no ho són. Entre d’altres coses per poder dir: no ens deixen cap altra sortida a part de la independència, des del moment en què ens bloquegen totes les vies per poder competir internacionalment. Creiem que la independència hauria de ser la prioritat del govern, però això no suposa deixar de banda la resta tots els altres elements, com les seleccions esportives catalanes, perquè la gent ho vol, la gent ho demana, hi tenim dret i a més una tasca prioritària preparatòria per la independència, que es posi sobre la taula internacional el bloqueig i la discriminació que estan patint les federacions catalanes.
Tenint en compte que les Seleccions Catalanes són estructures d’estat, la Secretaria General de l’Esport ha de marcar com a objectiu que s’aconsegueixin més reconeixements internacionals a curt termini?
Sí, sí, i tant. El que no s’ha d’oblidar és que aquests esforços són preparatoris per la independència, i que la independència s’ha d’assolir a curt termini, entre sis mesos i dos anys. Amb un full de ruta pactat, rigorós, com està fent Escòcia o en el seu dia va preparar el Quebec. Dins d’aquesta via, la promoció de les seleccions esportives tant a Catalunya com en l’àmbit europeu o internacional és un dels elements que és necessari tirar endavant. El que s’ha demostrat que és un fracàs és pensar que sense la independència tindrem seleccions esportives en tots els esports perquè el que està fent Espanya ara és expulsar les que ja estaven reconegudes. Per tant, només en un procés d’independència tindrem seleccions esportives de tots els esports.
Què fa falta perquè les federacions que encara no estan reconegudes internacionalment apostin de manera ferma i decidida per les Seleccions Catalanes?
Promoure que ho fessin. Des del govern, d’una manera activa. Però repeteixo, no ens enganyem, hi ha moltes federacions internacionals que no exigeixen ser un estat per formar-ne part però a l’hora de la veritat l’admissió exigeix una votació. I quan arriba el moment, les pressions espanyoles i el no ficar-se en embolics fan que la votació sigui negativa. Per tant, totes les federacions internacionals estan molt influenciades, encara que no obliguin a ser un estat per formar-ne part.
El passat 27 de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar que en l’elaboració dels pressupostos i a l’hora d’establir els criteris per les subvencions en matèria esportiva es tingui en compte de forma prioritària aquelles federacions que formen part d’una internacional i, per tant, tenen la Selecció Catalana oficialitzada. Això s’ha de mantenir en la nova legislatura?
S’ha de mantenir però requereix una voluntat política. Són centenars les mocions que aprova el Parlament i després el govern no les aplica, queda només en una declaració d’intencions. Un dels defectes greus de la democràcia que vivim a Catalunya és que els governs de la Generalitat no compleixen ni apliquen les resolucions ni les mocions aprovades pel Parlament, encara que les aprovi el partit polític que governa. Aquí el que cal és que el govern que es formi tingui la voluntat política de tirar això endavant perquè la resolució del Parlament pot guardar-la en un calaix, com ha fet fins ara, i acumular pols.
El 22 d’octubre onze clubs de futbol de Primera, Segona i Segona Divisió B van firmar un conveni de col·laboració amb la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes. Gestos unitaris com aquest haurien de ser més habituals en el món de l’esport i en altres àmbits? Quins altres gestos s’haurien de fer?
Són útils com a manifestació de voluntat, però el que importa és que es portin a la pràctica. Portem molts anys en què es fan aquests actes i no queda en més que en la foto. El que s’ha d’exigir a un polític i a qualsevol directiu de qualsevol àmbit es que porti a la pràctica allò que diu, allò que signa i allò que declara. Aquí el més calent és a l’aigüera. Quin efecte pràctic ha tingut? La foto.
Creu que els estaments esportius (clubs, federacions, esportistes) haurien de pronunciar-se clarament a favor de l’estat propi?
Evidentment que sí. Nosaltres en som partidaris i per tant quanta més gent ho manifesti públicament des de tots els àmbits, molt millor. Però no hem d’oblidar les pressions i represàlies que des d’Espanya i des dels òrgans directius de l’esport espanyol i les federacions s’exerceixen de manera contínua. Cosa que fa que hi hagi federacions, esportistes i clubs catalans que no puguin resistir les pressions a les que són sotmesos. De vegades, sobretot en els casos d’esportistes individuals, arribant a provocar l’acabament de la seva carrera esportiva. En qualsevol cas, a ningú se li pot exigir un comportament heroic, però sí que se li pot demanar. Perquè hi ha moltes persones en molts àmbits que el tenen, que fan un pas endavant malgrat les pressions i les represàlies que pateixen. Aquí també se’ls hauria de demanar responsabilitat. I parlant dels esportistes no-amateurs, dels professionals i del més alt nivell. Si la societat catalana els dóna tant, també és el moment de tornar a la societat catalana tot allò que han rebut. I és per tant un suport públic, obert i directe a la independència de Catalunya.