Entrevista a Marc Crosas, futbolista
Marc Crosas Luque (9 de gener de 1988) és tot un rodamón del futbol. Fa quatre anys i mig que va deixar el club del seu cor, el Barça, per començar a jugar a l’estranger. Des d’aleshores ha passat per la lliga francesa, l’escocesa, la russa i la mexicana. A tot arreu ha adquirit experiència futbolística i personal, i ha ajudat a entendre a la gent d’aquests països per què se sent català. En aquesta Eurocopa reconeix que el fet de tenir-hi amics i l’estil de joc que practica fan que vulgui que la selecció espanyola s’emporti el títol, però assegura que no se sent representat pel seu himne.
Fa 1 mes que vas guanyar el trofeu Clausura de Mèxic amb el Santos Laguna i de la teva celebració amb l’estelada se n’ha parlat molt. Suposo que en moments d’alegria és quan s’exterioritzen més els sentiments.
Ha tingut ressò tant per un costat com per l’altre. Els de Madrid m’han fotut pals per sortir amb l’estelada i els d’aquí sembla que estiguin pujant al carro felicitant-me. Jo no ho faig per fer apologia ni res. Jo quan sóc allà el que trobo a faltar és la meva terra i ho demostro així. Però ja et dic, quan un està celebrant un títol en l’últim que pensa és en fer apologies polítiques. Jo és com em sento, la meva bandera és la catalana, la senyera, l’estelada. A Mèxic no ha tingut cap tipus de ressò ni molt menys. Al nostre estadi pengen la bandera de cada jugador i a mi em van penjar l’espanyola, i molts companys que ja saben el que penso em deien en broma: “Quina bandera és aquesta?”. Aquí ha tingut molt ressò per les dues bandes, però no s’ha d’anar més enllà. Avui en dia uns estan molt sensibles per un costat i nosaltres sembla que també ho estiguem aquí. Cadascú és lliure d’expressar els seus sentiments i jo he vist moltes vegades jugadors del Barça amb estelada. Jo no recordo ningú lloant el Jorquera, el Valdés o l’Oleguer quan van guanyar la Champions de París dient: “Oh que bé, l’han celebrada amb l’estelada”. Tot ha de ser més de natural i si un ho vol demostrar que ho faci, i si un altre no ho vol fer perquè sap que rebrà pals per tots costats, doncs també s’ha d’entendre. És avantatgista per part meva perquè jo sóc a Mèxic i sé que el ressò que pugui tenir jo no té res a veure amb el que podrien tenir el Xavi o el Puyol si ensenyessin una estelada després de guanyar l’Eurocopa.
A tot arreu han entès que tu et sents català i no espanyol o has tingut problemes a algun lloc?
Problemes no n’hi ha hagut a cap, crec que no és tan difícil d’entendre. Però quan un surt d’aquí, per l’altra gent és espanyol. Ho intento explicar però tampoc m’hi barallaré gaire, si ho volen entendre bé i si no, també. Un sent el que sent i no aniré fent apologies polítiques pel món. Els meus sentiments me’ls guardo per mi i qui els vulgui compartir molt bé i si no, no passa res. A Escòcia ha estat més fàcil, no els has d’explicar res, ja saben que tu ets català. Ells també ho viuen a la seva manera, tenen la sort de ser un país i aviat podran determinar si tenen la independència, i allà ja era “el jugador català”. En canvi a Rússia un noi de Barcelona és espanyol.
En l’Eurocopa, amb qui vas?
És complicat. Jo tinc amics que juguen amb Espanya, i la idea futbolística que defensa és la que hem après al Barça i que ens ha fet disfrutar tants anys. Et mentiria si digués que vull que perdi Espanya. Si guanya estaré molt content pels meus amics, però si perden no em posaré a plorar. En una Eurocopa o un Mundial prefereixo que guanyin ells perquè hi ha amics meus que algun altre equip.
Qui creus que pot tenir més opcions de guanyar el títol?
Sens dubte el favorit és Espanya. Vénen de guanyar dos grans trofeus. Itàlia sempre has de comptar-hi, sobretot quan tenen conflictes interns. Anglaterra està debilitada però també són forts, com Alemanya.
Si et cridessin de la selecció espanyola, què hi diries?
És avantatgista perquè sé que no em cridaran mai. Ara et podria dir: “Diré que no” i quedaria molt bé, però no et puc dir si sí o si no perquè no passarà mai. Anar-hi, hi hauria d’anar perquè és sancionable si renuncies a anar amb la selecció, com va passar amb algun jugador d’hoquei patins, que el van amenaçar amb deixar-lo dos anys sense jugar si no anava al Mundial. Per llei hi has d’anar, una altra cosa és si et sents identificat amb l’himne. La samarreta és el de menys, però l’himne no em faria sentir identificat. Crec que això no ho sent ningú. M’emociona més l’himne de qualsevol altra selecció abans que el de l’espanyola. Vaig ser a Escòcia amb Hampden Park ple de gom a gom sonant l’himne escocès i se’m va posar la pell de gallina. Ja pots ser basc, català o andalús que si et posen l’himne espanyol, no crec que li desperti gran emoció a ningú.
En categories inferiors sí que vas jugar amb Espanya algunes vegades. Vas tenir-hi algun problema?
Jo vaig anar a la selecció espanyola amb 15, 16, 17 anys… Vaig anar a la sub-21… No crec que sigui una lluita que estigui a les nostres mans. Ens criden i hi hem d’anar, no podem fer una altra cosa. És així de trist. Si volem jugar una Eurocopa o un Mundial, no ens deixen fer-ho amb Catalunya, i què hi hem de fer si no? Podem dir-hi la nostra però al final hi tenim poc a fer.
Quins records guardes del partits que has jugat amb Catalunya, a San Mamés i al Camp Nou contra Colòmbia?
Imagina’t, vaig tenir la sort que el Pere Gratacós em va fer debutar a San Mamés, ple de gom a gom, en un Euskadi-Catalunya amb amics meus a la tribuna, tant d’un costat com de l’altre. És un dels millors records de la meva carrera esportiva. Si no m’haguessin convocat hi hauria anat com a aficionat. Aquest any vaig anar a Montjuïc contra Tunísia. Sempre que puc vaig a veure la selecció. Aquest himne sí que el sento, sí que m’emociona, i veure les senyeres i les estelades és impressionant.
Creus que Catalunya hauria de tenir el dret a participar a Eurocopes i Mundials?
Sí, però sincerament no crec que mai arribi a passar. És trist pensar això, però el poder el tenen ells i abans de poder arribar a tenir l’oportunitat de jugar Eurocopes i Mundials crec que és un tema més polític. No ens deixaran participar-hi com a país en àmbit esportiu si abans no som un país reconegut per tothom. Jo no crec que ho vegi, i tinc 24 anys, espero que algun dia els meus fills o els meus néts ho puguin veure però va per llarg.
Ja havies guanyat la lliga amb l’Olympique de Lió i algunes copes amb el Celtic, però t’ha fet una il·lusió especial aquest títol amb el Santos?
Sí, a part de perquè només porto 4 mesos allà i és una molt bona manera de començar, doncs perquè aquesta és la vegada que me’n sento més partícip. He tingut més importància en l’equip i vaig jugar els dos partits de la final.
Mèxic és l’últim de diversos països pels que has passat durant la teva carrera (França, Escòcia, Rússia…) Ha estat perquè t’agrada veure món i provar noves experiències o perquè les coses han anat així?
Quan amb 18 o 19 anys vaig marxar a Lió, l’experiència va ser molt positiva. El fet que aquest primer contacte amb l’estranger fos tan bo, em va obrir moltes portes i va trencar el tabú que a vegades tenim la gent d’aquí de marxar de casa, que a vegades ens costa, i va fer que quan va venir l’oportunitat de marxar al Celtic ni m’ho vaig pensar. Després de 3 anys allà acabava contracte i em va venir l’oportunitat de Rússia, un país que la gent d’aquí no coneix gaire. També me la vaig jugar però el fet d’anar a Rússia i que les coses m’anessin bé m’ha donat l’opció d’estar a un gran equip de Mèxic, que lluita pels títols, no només a Mèxic sinó també a la Champions de la CONCACAF. Vam arribar a la final i la vam perdre, però si no, ara estaríem classificats pel Mundialet de clubs.
Què has après de tots aquests països i quines són les diferències en el futbol de cada país?
De diferències n’hi ha a tot arreu. Futbolístiques, culturals, clima… Aquests països no tenen res a veure entre ells. No sé amb quin em quedaria, a tots els països he passat bons i mals moments, sempre intento treure el costat positiu de cada experiència. Amb 24 anys he viscut a països que quan era a la Masia ni tan sols pensava que algun dia visitaria i tinc la sort de parlar anglès, francès, bastant bé el rus… estic molt orgullós de com m’han anat les coses. No te’n diria un de sol. Vaig passar molt més temps a Escòcia i ja hi tenia la meva vida més muntada, i potser per això tenia més estimació cap a la gent, cap a l’afició i cap al Celtic en general.
En canvi en el rugbi vas amb França.
Sí, perquè de petit havia anat algunes vegades a veure l’USAP, perquè Catalunya no pot jugar el 6 nacions. On realment em vaig aficionar al rugbi va ser quan era a Lió, allà seguia els partits de l’USAP pel Canal+ i m’hi vaig aficionar molt. Després no vaig poder anar a cap partit quan era allà, i en canvi quan era a Escòcia vaig anar a veure diversos partits a Edimburg. Escòcia-Anglaterra, Escòcia-Nova Zelanda… Però on m’hi vaig aficionar va ser a França, en guardo molt bon record.