15.03.11

De Sevilla a la selecció catalana

Article de J.M. Solé i Sabaté al 9 esportiu

El Sevilla-Barça, travat, maco, tens i de resultat injust, el vaig veure amb un grup de professionals uruguaians que fan recerca a Hartford, Connecticut; literatura, sociologia, història i medicina. Admiren el Barça, els atrau. Alhora, em recordaven el triomf de la selecció catalana contra l’Argentina i, estranyats, em preguntaven com és que no tenim seleccions oficials si la majoria de la població i el Parlament de Catalunya ho defensen. Seguidors històrics del futbol uruguaià, els primers que foren campions del món; m’expressaven l’admiració que el nostre seleccionador fos Johan Cruyff, patrimoni del futbol mundial.

La gran majoria de mites d’aquest esport mundialment coneguts han estat grans jugadors però quan han plegat, sent benèvols, podríem dir que han estat supervivents del seu passat i poca cosa més. No cal dir noms, però Cruyff és l’única icona mundial, juntament amb Beckenbauer i algú més, dels quals dóna gust sentir com parlen del futbol i del món que els envolta. Tenen tota la raó els que insisteixen a jugar partits de la selecció catalana. Ara són absolutament ínfims, però cal insistir i avançar en aquest tema. El fet que en la selecció catalana hi hagi Valdés, Piqué, Puyol, Xavi i un esplèndid Bojan en aquest darrer partit és bàsic. Al voltant del joc de seny dels jugadors del planter, incloent-hi Messi i Iniesta, hom hi veu una manera de ser, d’esportivitat, d’actitud. En l’encaixada final d’en Pep amb l’entrenador sevillà, em comentaren: «Esto sí que es acabar bien un partido.» Cal dir que no només parlaven de futbol. Aquesta forma de ser tant dins el terreny de joc com fora, cal traslladar-la a tots els esports.

Explicaven, els meus companys espectadors, que la selecció de futbol dels Estats Units s’emmirallava en el joc del Barça i que per aquesta raó tot fa creure que d’aquí a pocs anys el nivell del futbol nord-americà (soccer) farà un salt ara com ara impensable.

Enllaç a l’article