Article de Toni Soler el diumenge 11 de juliol a La Vanguardia
15/07/10
SOM UN TROFEU.
Certa Espanya, com a certa Catalunya, està gaudint de l’exhibició de joc d’una formidable generació de futbolistes espanyols i catalans. Una altra Espanya, que per desgràcia és majoritària, està aprofitant aquest fenomen esportiu per treure’s frustracions de sobre, venjar 1898, i exhibir un nacionalisme excloent, nostàlgic i imperial. Comprenc als catalans que donen suport de bona fe a la vermella – aquesta roja tenyida de blaugrana, que gairebé hauríem d’anomenar Espanya-però em compadeixo de tots ells: els estan utilitzant com a coartada, com a cinquena columna. Vegeu si no com la caverna mediàtica es recrea amb les mostres d’espanyolitat a Barcelona. Amb el Mundial, Espanya no guanyarà només la Copa Jules Rimet. Hi ha un altre trofeu, pel qual sospiren el PP i la caverna: la mort de l’Estatut. I amb ell, la dissolució del fet nacional català. Dimecres va ser el cop de cap de Puyol davant Alemanya, i el divendres la sentència del Tribunal Constitucional, tan oportunament divulgada pels seus autors. La notícia es va saber un dia abans de la manifestació, amb desvergonyiment torero. Al delirant aquelarre en el qual ens han portat Telecinco i companyia, la derrota d’aquest Estatut malparit, mutilat i malaguanyat no és més que un altre èxit patri. El que és estrany és que la premsa de Madrid no donés la notícia en la secció d’esports.
LA GOLEJADA.
Però ja és evident que els ha sortit el tir per la culata. Escric aquestes línies sense saber la xifra d’assistents a la manifestació, però en tinc prou amb una visita al quiosc per saber que haurà estat un èxit sense precedents. Catalunya, que no participa al Mundial, ha arraconat a la roja a totes les portades, a 24 hores de la finalíssima del Mundial. A la resta del món gairebé no en donen crèdit. La premsa de Madrid no dissimula la seva ràbia i la seva prevenció – la seva por, al cap ia la fi-i la de Barcelona mostra entusiasme i reivindicació nacional, aquesta fogarada que normalment és estèril, però ho és una mica menys en l’univers mediàtic, allà on els països existeixen o deixen d’existir. Molts pensem que el TC s’havia aprofitat de l’eufòria mundialista per colar-nos la sentència, ara comprovem, per contra, que la resposta catalana està enfosquint el seu aquelarre patriòtic. Veient la desproporcionada correlació de forces, el nostre cop de puny a la taula és molt meritori, gairebé miraculós. El país ha demostrat la seva voluntat de ser amb una contundència que es pot considerar irreversible. I aquesta nit gairebé gairebé es podrà gaudir de la final del Mundial sense por de les conseqüències político-mediàtiques. Que la roja faci els seus deures; Catalunya ja ha guanyat el seu partit per golejada.
I PUYOL QUÈ OPINA?
I amb tot això, què es comenta a Sud-àfrica? Què opinen del que ha passat els Puyol, Piqué, Xavi, Busquets, Valdés …? És normal que uns joves als quals atorguem el valor de símbols s’inhibeixin d’un debat tan important? Sé que els futbolistes van a la seva, que es consideren apolítics, i que no abracen causes que puguin lesionar els seus legítims interessos publicitaris. Però em sorprèn que ni tan sols la premsa catalana hagi intentat preguntar sobre això. Per descomptat, m’encantaria que Puyol, com a capità del Barça, expressés el seu suport a la manifestació, sense perjudici del seu compromís professional amb la selecció espanyola (que, no ho oblidem, és l’única on pot jugar). Però em sembla que, encara que Somniem, això ja és demanar massa.
Toni Soler, article publicat a La Vanguardia l’11-07-2010