15.06.10

És Rio Pou!

Roger Saperas, periodista


Estava nerviós, ho reconec. No era el primer partit gran que em tocava viure i narrar a RAC-1. N’havíem vist de tots colors: Stamford Bridge, Roma, el 2-6, el Triplet, el Mundial de Clubs, la segona Champions a Wembley; però aquest era diferent. Per primer cop entenia i alhora sentia el que tants cops havia envejat als argentins, el sentiment i l’amor cap als colors d’un país. Erem a Maracaná. La estampa era impagable. El camp ple de gom a gom. Només faltaria!

La canarinha es jugava la possibilitat de guanyar un Mundial i a més fer-ho a casa. A les seves files, el que tots consideraven el millor 9 del món Terradinho. Va començar a despuntar al Gremio el 2012 i un any després el Milan es va tornar boig i Berlusconi va pagar una millonada… 27 gols al Calcio el primer any l’avalaven. L’altra meitat però era la que feia goig. Era un mar groc, vermell i blau. Estelades i senyeres eren l’estandard dels més de 50.000 catalans disposats a deixar-se la pell per veure Catalunya, la Catalunya de Pep Guardiola aixecant una Copa del Món.

Vam patir de valent, en aquella fase de classificació amb rivals teòricament assequibles que després ens van complicar la vida. Quin patir en aquell partit contra Bèlgica, per déu sort d’aquell gol de Cesc en l’últim sospir. Després va arribar el Mundial. Els nervis del debut. Aquella derrota contra Holanda. El refer-se i guanyar els dos partits següents amb solvència, Camerun i Grècia. Aquells vuitens ajustats contra la França de Nasri, aquell penal en contra i aquell remuntar contra l’Anglaterra de Mourinho (aquell rebot i la cama de Muniesa) en els quarts i la solvència de les semis on esperàvem patir i un 3-0 a Portugal ens duia a la gran final (com va cantar el Pou… “No cal que es freguin els ulls, no cal que que es pessiguin, no cal que es preguntin si tot plegat és un somni o una gran broma. Només cal que m’escoltin atentament: Catalunya jugarà la final del Mundial de Brasil, Catalunya d’aquí a dos dies pot ser…CAMPIONA DEL MÓN!!!” (amb aquella veu entretallada…encara se’m posa la pell de gallina).

I erem allà. Amb les dues seleccions apunt de saltar a la gespa. Amb una emoció impossible de sentir si abans no t’has sentit privat d’identificar-te amb una selecció. Amb la teva selecció. I de cop van sortir els jugadors i va esclatar Maracanà. Els brasilers cridaven i saltaven al ritme de la samba. Els catalans lluïen orgullosos les senyeres i animaven amb el cor més que amb la gola desde el minut 1 de partit. Van sonar Els Segadors i es feia difícil contenir les llàgrimes. Els jugadors, l’afició, les senyeres, el moment: indescriptible. Veure allà a Valdés, a Puyol el capità que es va mullar i ja retirat de la selecció va tornar per fer realitat el somni d’un mundial català, els Xavi, Busquets, Cesc, Bojan. Tots eren allà i sentien l’alè de tenir tot un poble al darrere.

I va començar la final. Els nostres com un flam, tot s’ha de dir. Els brasilers esperonats pel seu públic apretaven de valent. I en una d’aquestes, genialitat de Terradinho i gol per l’escaire. Maracanà s’enfonsava. Vam patir de valent, com mai. Però minuts abans que l’àrbitre xiulés el final de la primera part, aquella falta a la frontal. I com la va tocar Xavi, com els àngels: i gol! Déu méu. Veure aquells milers de catalans esclatant d’aquella manera, el Pou “Suau i picadetaaaaa…. Xaviiiiiiiiiiiiiii…. Xaviiiiiiiiiiiii”… Brutal! I aquella segona part avorrida. Sense ocasions. Amb els dos equips conscients del que hi havia en joc. Afegit. 3 minuts. Hi haurà pròrroga. Bartra per la banda. Pitarà ja. Centrada. S’ha acabat. Massa llarga. Dolzinho la treu. No dona temps. El refús, dolent. Si home. Xavi a la frontal. No fotis que: passada a l’espai. Fora de joc, no! Pilota per Bojan. Si la fot me la tallo. Gol. Silenci. Gol. Bojan corre com un esperitat. Gol. Els jugadors se li tiren al damunt. GOL. Guardiola corre per la banda embogit. Gol. Gol. GOL. GOL DE BOJAN. Jo però, quiet. I en silenci. Fins que sento el Pou:

Saperas pot ser que estigui veient un Corcovado amb els braços estesos, oferint la glòria d’un Mundial a Catalunya?

(Silenci..ehem, aclaro la gola) Pot ser Joan Maria, pot ser…

Saperas pot ser que estigui veient una platja d’Ipanema banyant de glòria una selecció catalana?

Pot ser Joan Maria, pot ser…

Saperas pot ser que estigui veient un Maracanà tenyit de senyeres i estelades cel·lebrant que Catalunya?

Pot ser Joan Maria, pot ser…

SAPERAS, ES RÍO?

ÉS RIO POU!

ÉS RIO?

ÉS RÍO POU!

ÉS RÍO?

ÉS RIOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!

I després l’èxtasi, la glòria quan l’àrbitre va xiular el final del partit. Per sempre tindré gravat a la memòria aquell crit del Pou:

Bén amunt Carles! Bén amunt que som CAMPIONS DEL MÓN!

(Crònica que espero escriure en un futur per cel·lebrar l’aniversari d’aquella fita. Aquell primer Mundial que va disputar i guanyar la selecció catalana. La meva selecció).

Roger Saperas, periodista de RAC1