Notes per a esportistes catalans susceptibles de ser seleccionats per Espanya
Miqui Mel
06/02/2009
Notes per a esportistes catalans susceptibles de ser seleccionats per Espanya
Miqui Mel
06/02/2009
L’esport és un fenomen de masses que arrossega passions. Uns tòpics bastant innegables sobre els quals hi giren una sèrie de consideracions que s’escau comentar: L’esport en general pot ser considerat neutre com a joc, pràctica o exercici físic, però quan es practica a nivell internacional o es professionalitza, en barrejar-se l’aspecte econòmic i el prestigi, adquireix llavors connotacions d’altre mena.
Quan la pràctica esportiva va lligada a la representació d’un equip nacional o estatal incorpora inevitablement una enorme càrrega simbòlica. Això fa que un mer fet esportiu adquireixi una pàtina política. De fet, agradi o no, l’esport és també política. I ho és almenys des de la celebració dels primers jocs olímpics moderns, moment a partir del qual es comença a posar fi al plàcid regnat de l’amateurisme. Aleshores els esportistes van esdevenir, malgrat el famós esperit de Coubertin, el braç simpàtic i no sempre innocent dels ministeris d’afers exteriors (i interiors) dels estats.
Des dels Jocs de Berlín de l’Alemanya nazi als de la dictadura neocapitalista xinesa de Beijing, els esportistes han estat disciplinats soldats (amb pantalonet curt) a les ordres dels aparells dels estats. Eurocopes, Mundials, Jocs de la Commonwealth (originalment ‘British Empire Games’) etcètera, segueixen gaire bé sempre el mateix esquema:
Un actualitzat camp de batalla on aficions armades amb els seus càntics empenyen els seus jugadors cap a la victòria. I una comunió d’interessos on l’esportista que surt vencedor guanya prestigi i cotització, mentre la nació o estat que l’envia reforça la seva autoestima i la cohesió al voltant dels seu particular model de país. Al mateix temps el perdedor passa a l’ostracisme per a no malmetre la imatge d’èxit que es persegueix.
Els estats europeus i occidentals ja no resolen les seves diferències a cop de míssil. Hem traslladat a un terreny d’acotades dimensions les desfilades i les batalles abans a camp obert. Els espectacles d’ara també van plens de rictus i cerimonial amb certa marcialitat, però superats per l’esclat multicolor de les samarretes dels esportistes. Ara tot està ben apamat i se serveix a l’espectador de manera prou civilitzada. La victòria és la glòria en vida, l’eufòria que segueix a la consecució d’una fita esportiva és l’acte d’afirmació nacional, no estrictament polític, més potent que existeix. Activa la maquinària de producció d’adhesions en cadena, motiu pel qual els estats no regategen en recursos. Els sucosos pressuposts que dediquen els estats a l’alta competició no són de cap manera fruït de la voluntat de promoció dels sa hàbit de fer esport.
S’ha avançat molt des de Berlín, però no a gust de tothom, com transmet el gest malcarat de l’anunci ‘volem patir’. Als catalans, tret d’un grapat de remarcables excepcions, no se’ns permet encara participar de la joia de la bel·licositat ensucrada, del refinament de tàctiques i estratègies exposades als moderns estadis d’avui.
Amb aquest panorama s’entén que la decisió d’un esportista d’elit de representar un o altre país no pot ser interpretada amb la lleugeresa amb que sovint es fa a casa. Aquí la inhibició juga a favor del projecte nacional dominant, l’espanyol. I si bé no hem de perdre de vista el respecte que mereix la decisió personal que en puguin prendre, considerar un esportista d’elit un professional com qualsevol altre seria un error. Les seves actituds publicitades a tort i a dret influeixen de manera col·lectiva, i per tant la ciutadania també té dret a dir-hi la seva. En el cas català això és ben evident. Els equips nacionals no poden prendre part en la majoria de competicions de caire oficial, no només per una normativa internacional restrictiva sinó, principalment, per l’acció de bloqueig que exerceix l’Estat Espanyol. Davant d’aquesta realitat es fa necessària una actitud molt més crítica si l’objectiu no és altre que la sobirania esportiva.
A tall d’exemple negatiu serveix l’actitud condescendent dels mitjans catalans (com es va veure durant l’Eurocopa de futbol) quan repetidament molts periodistes justificaven el suport a la selecció espanyola senyalant que un elevat nombre de jugadors dels PPCC hi prenien part. Un argument que sorgeix originalment del nacionalisme espanyol i que fa forat metabolitzant-se a través dels mitjans, els teòricament catalanistes.
Els esportistes catalans són bons pels equips espanyols en la mesura que renuncien a qualsevol expressió de catalanitat. Ho hem vist mil vegades. No és això suficient com per adoptar una postura personal menys subordinada? No cal dir que de cap manera s’ha de mostrar hostilitat cap els esportistes que defensen la samarreta d’Espanya, però simpatia tampoc. Si no volem perdre de vista els objectius nacionals, s’ha de ser obertament crític. Per altra banda, des del bàndol espanyol s’hi juga fort, es coacciona i s’amenaça des de l’administració i des dels mitjans per tal de doblegar la voluntat de l’esportista, sovint utilitzant mètodes que van més enllà del que és tolerable. Tant de bo fossin totalment lliures per a decidir si prenen part per un, altre o ambdós equips nacionals.
Un esportista amb dimensió social ha de ser però prou responsable com per a mesurar sensatament l’abast de les seves decisions en aquest sentit. El paper de l’esportista ignorant arrossegat per les voluntats de tercers ja no és creïble.
De fet aquest tema és extrapolable a altres terrenys com l’art, la gastronomia, la música… Com diu la cançó, ‘ningú no va dir que fos fàcil’. No és de cap manera demanar massa aspirar a un societat on els seus membres siguin responsables envers els altres, tampoc si es tracta d’esportistes.
Extret de www.racocatala.cat