Toca patir
Jordi Cortada, subcap d’esports diari AVUI
M’han arribat comentaris no del tot positius sobre la tria del ‘Volem patir’. Diuen que el nou lema publicitari -que no real, perquè aquest continua sent el de sempre, ‘una Nació, una selecció’- convida massa al pessimisme o, en tot cas, que té connotació negativa. Bé, no m’hi posaré massa perquè no sóc especialista i perquè penso que els lemes els fa bons la gent. Però sí que vull apuntar que el moment de les seleccions coincideix plenament amb la tria. Almenys amb aquella interpretació que no és ben bé l’oficial. I és que toca patir, i ja va bé que la gent en prengui consciència.
Mai, de debò, mai en la lluita per l’oficialitat de les seleccions es pot parlar de bona època, de vaques grasses o d’autopistes cap a l’èxit. Remem tant contra el corrent que regula l’statu quo que no hi ha prou ulls ni antenes per vigilar. Però els últims temps hem viscut força notícies agradables. El moviment ha rascat allà on podia rascar i n’ha obtingut rèdits: 15 federacions no són poques. Més encara, en aquest 2008 s’han consolidat fites importantíssimes com ara el cas del bowling, mentre es van recorrent camins tan experimentals com interessants com en el cas del patinatge a Sud-amèrica i, esperem-ho, del futbol amb el Torneig de Nacions.
Però hi ha fets i també signes que ens indiquen que ara toca patir. I no només perquè s’estiguin esgotant aquelles portes federatives que encara no estan barrades pels preceptius estatuts passats pel sedàs de Samaranch. El cabdell que mica en mica anem desfent en els esports de muntanya ens revela que l’estat espanyol s’hi ha posat a totes. Més que no pas abans. Quadra amb aquella excentricitat d’atrapar el pitch and putt dins el golf… i amb alguna coseta més. Que no ens volen deixar ni els esports on ells no hi han estat mai presents ni mai els han interessat per res, i que no només ho fan assaltant les federacions internacionals, sinó que busquen collar les pròpies federacions catalanes… amb la complicitat d’alguns. A fe(ec) que en podeu estar segurs. Un parell de revesos jurídics Pirineus enllà els han fet pensar que més val evitar les sorpreses i riscos que implica voltar per la justícia de l’Europa civilitzada. “Si ellos tienen UNO nosotros tenemos DOS”. Recordeu?
Si a això hi afegim la caça i captura personal que han fet amb aquells que han tret massa el cap, com en Joan Ricart i en Xavier-Albert Canal, la maniobra es completa. El desgast personal a què es veuen sotmesos pot fer esgotar el voluntarisme nacional, i massa sovint tota moguda internacional de les seleccions depèn d’aquest voluntarisme nacional; almenys en l’inici, quan toca començar a fer rodar la cosa.
Per tant, cal saber que és moment de patir i que si ens hi posem, ho fem també a totes. Cal saber que no és un camí de roses, cal saber que tocarà posar sovint cara d’emprenyat, cal saber que caldrà sacrificar o aparcar coses. Cal saber-ho i no tenir-ho amagat, o no pensar-hi. Tampoc crec, d’altra banda, que s’hi fiqui gent tan innocent com per no tenir-ho clar.
Però també caldria saber, i tenir-ho claríssim, que hi haurà el suport de qui és imprescindible que el doni. Que no hi haurà sensació de desempara. Que el poc poder polític que hi ha es posarà a disposició d’aquell que decideixi iniciar la batalla. Perquè són ells els qui donen la cara. I perquè no hi ha pitjor favor a l’estat espanyol que haver de sentir, com hem sentit: “Noi, si ho arribo a saber no m’hi fico”. Mai més ho hauríem de sentir. Que els que poden ho evitin, com sigui. És prioritari en termes de protecció i en termes de màrqueting. Que poguem sentir: “Estic molt cansat però, noi, ha pagat la pena”.