OT PI
“S’estan quedant sense motius per prohibir les nostres Seleccions”
OT PI
“S’estan quedant sense motius per prohibir les nostres Seleccions”
Excampió del món de biketrial
19/09/2008
Catalunya mereix tenir Seleccions esportives oficials?
Sí, evidentment, no hi ha cap motiu de pes per prohibir-ho i s’estan quedant sense raons. Les federacions i organismes estatals que fins ara ho han evitat no tenen poder per fer-ho, i s’està demostrant cada cop més, com per exemple en el cas del reconeixement del bowling. Tenim una entitat pròpia, una història i un pes al món que ho fan necessari.
Qui hauria de fer més força: el sector polític, el social o l’esportiu?
Els esportistes són els que menys poden forçar la situació, perquè la seva vida i la seva feina depenen d’espònsors que en moltes ocasions estan situats a Madrid. Els polítics tampoc fan tot el que podrien, perquè sovint estan lligats de mans i peus per compromisos amb altres partits o per pressions del govern central, així que tampoc hi podem comptar. D’aquesta manera, només ens queda l’opció de mobilitzar la societat. Els qui volem el reconeixement del nostre esport no podem esperar que actuïn per nosaltres.
Veus la nostra societat capaç de mobilitzar-se per un tema així?
La veritat és que els últims anys a Catalunya es detecta una pèrdua de motivació, de ganes de lluitar i defensar allò que és nostre. Als catalans que se senten orgullosos de ser-ho els comencen a mancar símbols, coses amb què identificar-se, i que crec que la lluita per les Seleccions seria un bon motiu per reactivar la gent i aplegar-los en una causa comú. La gent ha d’exigir el que li pertoca, en aquest cas Seleccions oficials.
I perquè ens costa tant moure’ns?
Segurament per por a les reaccions adverses que genera a molts llocs d’Espanya tot allò que fa olor a catalanisme. Però si volem conservar el que ja tenim i assolir allò a que aspirem, no podem estar quiets i esperar, cal actuar. Per això, tasques com les que duu a terme la Plataforma són molt importants i cal fer-hi costat.
Com creus que s’ha d’actuar per assolir el reconeixement de les nostres federacions?
Amb calma i planejant estratègicament cada moviment. De la mateixa manera que la “Llei Bosman” va revolucionar el món del futbol, estic segur que també podem canviar les coses en el món de l’esport internacional. Calen bons advocats –com el cas d’en Miquel Roca amb el bowling- que trobin les escletxes necessàries per tal que les nostres federacions siguin admeses per les internacionals. Quantes més n’aconseguim, més fàcil serà tot en el futur, serà una mena de “efecte dòmino”.
Quina sensació tens quan veus que gairebé la meitat dels medallistes d’Espanya als Jocs Olímpics eren catalans?
Fa ràbia, perquè veus el potencial que tenim i t’imagines el soroll que podríem fer, i després baixes del núvol i veus que no és possible. A més, també fa ràbia veure com ens tracten des de Madrid: el primer positiu per dopatge al jocs el van vendre com d’una ciclista gironina, però les medalles dels nostres, per a ells, són d’atletes espanyols. Sempre és el mateix.
Què vas sentir en el teu comiat definitiu a Girona, al Dia de les Seleccions Catalanes?
Va ser un moment molt especial, perquè sóc català i em sento català, i va ser molt maco poder dir adéu en un ambient com aquell, en un marc de reivindicació del nostre esport. A més, vaig poder compartir-lo amb el meu company César Cañas i amb els pilots de trial, Bou, Raga i Fujinami, a qui conec des que eren petits, perquè tots ells van començar damunt d’una bici.