05.03.08

Pere Gratacós, Seleccionador Català de futbol: “No és això companys, no és això”

“No és això companys, no és això”
Pere Gratacós, Seleccionador Català de futbol
05/03/2008
“No és això companys, no és això”
Pere Gratacós, Seleccionador Català de futbol
05/03/2008
Ja n’hi ha prou!! Cada cop que la Federació Catalana de Futbol decideix organitzar un partit internacional “amistós” a fi de poder recaptar uns diners que aniran destinats al futbol base català i poder, així, reivindicar una vegada més els nostres drets esportius nacionals i ser reconeguts internacionalment, ens trobem amb els mateixos entrebancs de sempre!

D’una banda tenim una Federació Espanyola de Futbol (RFEF) rància i instal·lada en un passat esportiu d’“Una, grande i libre”, que sembla no tenir massa pressa per situar-se esportivament en el 2008, com ho demostren les seves actuacions vers la Federació Catalana cada vegada que es vol jugar un partit. La negativa de poder jugar un amistós contra els Estats Units, el passat 14 d’octubre de 2007, va ser un cop dur, però no definitiu, pel president de la Federació Catalana, Jordi Roche, i pels que treballem al capdavant de la Selecció Catalana.

Vam contraatacar amb un altre partit contra Euskal Herria a Bilbao, presentant una Selecció amb cares noves com Bojan, Ángel, Marc Crosas, Chica…. i d’altres que feia temps que no vèiem però que sabíem que podíem comptar amb ells, i més en aquests moments tan delicats, com Puyol i Xavi. La resposta esportiva al veto de la RFEF va ser ràpida i contundent, i 8.000 afeccionats catalans així ho van entendre amb el seu massiu desplaçament a Bilbao. Ells ens van fer posar la pell de gallina amb les senyeres i, sobretot, sentint-los cantar “Els segadors”a la “Catedral”.

D’altra banda, ens topem amb uns polítics espanyols i mitjans de comunicació, i alguns polítics catalans, per que no dir-ho també, que tenen molta por a donar un pas endavant en el tema del reconeixement de les Seleccions Esportives Catalanes, per por a perdre vots i potser alguna cadira política i actuant, com deia el meu pare Cintet, al cel sigui, seguint el lema de “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, és a dir, com més lluny de la zona de combat, de les trinxeres, millor! Els mitjans de comunicació espanyols aprofiten qualsevol notícia catalana que puguin emprar per assolir, a qualsevol preu, els seus fins polítics. I aquests no passen pas precisament pel reconeixement, tot el contrari!

Com ens ha recordat durant molt de temps en Lluís Llach “No és això companys, no és això…”, el que volem de vosaltres, el que desitgem, i cada vegada en som més el que opinem igual, tal i com ho vam demostrar en el darrer partit amb el desplaçament a Euskadi, és que ens siguin reconeguts uns drets esportius o, com a mínim, que es facin uns passos ferms en aquesta direcció des de l’estament polític nacional i català. La societat i els esportistes catalans, i en aquest cas la Federació Catalana de Futbol i els seu President Jordi Roche, ja han deixat molt clara quina és la seva implicació.

Demanem que ens siguin reconeguts aquests drets esportius que, de ben segur, tard o d’hora, se’ns reconeixeran i podrem competir des d’una normalitat. Perquè l’esport és el mitjà més sa que hi ha i és un símptoma clar que ens demostra que una nació ha entrat en la normalitat com a país. Ja sabem que el nostre viatge a Ítaca serà llarg i ple d’aventures i que, fins i tot, un cop assolit l’objectiu alguns diran, emprant les paraules de Josep Pla, que si per aquesta “collonada” calia enfrontar durant molts anys a tanta gent i generar tants odis.

El que sí que tinc clar és la necessitat de continuar lluitant i seguir treballant per afegir el meu granet de sorra, juntament amb la resta d’exèrcit, persones, societat esportiva i política, per assolir-ho. Perquè no hem pas d’oblidar que encara hi ha molt combat per endavant.