05.03.08

Lluís Canut, periodista: Que els polítics es mullin!

Que els polítics es mullin!
Lluís Canut, periodista
10/11/2007
Que els polítics es mullin!
Lluís Canut, periodista
10/11/2007
Vaig ser un dels cinc-cents mil catalans que ara fa deu anys, en el inicis de la Plataforma, va donar la seva firma reivindicant el reconeixement internacional de les Seleccions Esportives Catalanes. És més, a instàncies del company Xavi Torres, vaig fer de mitjancer amb Roger Esteller, l’aleshores capità del Barça de bàsquet, perquè participés en un espot televisiu sol·licitant les signatures. Segurament molt poques hauran estat les reivindicacions que hagin aconseguit una mobilització tant multitudinària de la ciutadania com el mig milió d’adhesions que van obtenir les Seleccions Catalanes en aquella campanya. Però una dècada després la sensació que hi ha es que tot aquell entusiasme col·lectiu no ha servit de massa, perquè l’autèntica responsable de fer les passes necessàries perquè Catalunya pugui competir internacionalment, la classe política, ben poc ha fet perquè aixó sigui una realitat. El mateix president del Barça, Joan Laporta, ha qüestionat públicament la nul·la col·laboració dels nostres polítics, que en més d’una ocasió han utilitzat les Seleccions com a moneda de canvi per aconseguir altres objectius. Sembla que ja en tinguin prou de presenciar des de la llotja els partits que Catalunya juga per Nadal, i para de comptar. Ells són els que han tirar veritablement del carro, sense posar-hi els bous davant. No poden pretendre que sigui el món de l’esport el que aconsegueixi unes quotes d’autogovern que ells han estat incapaços d’obtenir per la via de la negociació política. I molt menys posar els esportistes en el dilema d’haver de pronunciar-se públicament, quan a dia d’avui l’única opció que tenen de competir en campionats d’Europa o Mundials és vestint la samarreta espanyola. La recent votació al Congrés dels Diputats de la proposta presentada per Esquerra Republicana i Convergència i Unió perquè les seleccions denominades ‘autonòmiques’ puguin competir internacionalment, i que va ser rebutjada pel PSOE i el PP, és una prova més d’aquesta doble moral. Les Seleccions Catalanes no tenen el reconeixement que reclama la ciutadania per competir internacionalment, en part, per culpa dels vots d’un dels partits que comparteix el govern tripartit de Catalunya.

Però malgrat aquesta hipocresia ningú ens podrà treure la il·lusió de poder veure la Selecció Catalana jugant un Mundial o una Eurocopa de fútbol. Pere Gratacós podria formar un onze integrat, per exemple, per Víctor Valdés; Oleguer, Puyol, Jarque, Capdevila; Gabri, Xavi, Sergio González; Luís García, Tamudo i Bojan Krkic. I amb una banqueta contrastada amb Jorquera, Lopo, Torrejón, Moisés Hurtado, Marc Croses, Ferran Corominas i Luque. Ja només li faltaria a Luis Aragonés, amb tots els enrenous que té, haver d’exposar-se a una derrota contra Catalunya. Per no parlar d’Ángel María Villar, a qui li acabaria costant per fi el càrrec, després de vint anys de presidència. Però si en futbol es podria presentar un equip més que arreglat, no parlem d’altres modalitats en que els esportistes catalans porten la veu cantant dels èxits de l’esport espanyol. Casos com els del bàsquet, el waterpolo, l’hoquei herba o l’hoquei patins són una prova més que clara del potencial de l’esport català, que seria un aspirant molt seriós a guanyar medalles si se’l deixés competir internacionalment. Si econòmicament l’estat espanyol ja tindria una difícil subsistència sense l’aportació de Catalunya a la balança fiscal, no hi ha un millor plan ADO per l’esport espanyol que disposar de l’aportació dels esportistes catalans. Per això en alguns sectors de la societat espanyola provoca reaccions tant irades haver de renunciar a tot aquest potencial. Perquè sense nosaltres serien molt poca cosa.