Com el mur de Berlín
Domènec Garcia, periodista
10/12/2007
Com el mur de Berlín
Domènec Garcia, periodista
10/12/2007
Obtenir el reconeixement de les Seleccions Esportives Catalanes, com es sabut, no és ni serà quelcom fàcil ni de bon tros, encara que la línia de treball que en aquests moments es porta a terme crec que és la més adient ateses les circumstàncies.
Davant un estat espanyol portat per uns dirigents polítics, siguin de dreta o d’esquerra, que consideren que el país és quelcom monolític, inamovible i que no es pot tocar, cal treballar com a formiguetes, amb constància i perseverança, sense fer soroll, sense ensenyar les cartes i evitar que no vegin per on arriba l’amenaça fins que sigui del tot inevitable.
La classe dirigent espanyola encara no està preparada per donar aquest pas entre les cessions que fan a les comunitats autònomes. Oblidem-nos que vingui de dins la possibilitat de tenir seleccions, llevat d’un miracle ara mateix impensable. En tot cas ho treurem des de fora. Això sí, sense fer soroll, sense aixecar sospites.
Per aquesta raó, a part de pensar que això de les Seleccions caurà com va caure el mur de Berlín, és a dir, pel seu propi pes i la força de la raó i de la lògica, crec que s’ha de seguir cercant el forat o l’escletxa per on penetrar en cadascuna de las federacions importants, les olímpiques.
Això està resultat relativament fàcil en esports poc coneguts o poc desenvolupats, i aquesta tasca sembla que no sigui important. No ho crec així, doncs la targeta de visita de Catalunya va sent cada cop més nodrida i cada cop més pesant davant l’opinió pública mundial.
Considero que cal seguir per aquest camí i tenir pes específic en esports que a Espanya, o be no son coneguts o be són poc practicats, a més de trucar a les portes dels esports tradicionals i, sobre tot, dels olímpics.
Fortes dosis d’imaginació i una estratègia lluny de la confrontació, però donant passos ferms i jurídicament irrevocables, són els eixos que han de portar-nos a fer actuacions cada cop més lluny.
Mentrestant, ja és sabut que els polítics han de fer la seva feina i quan les circumstàncies siguin propícies caldrà canviar cromos. I es que a l’hora de la veritat un càrrec o un govern estatal qualsevol dia dependrà de l’aritmètica electoral. Aleshores sí, caldrà entrar a matar… sempre i quan a l’hora de la veritat hi hagi, a més, voluntat política. Però això ja són figues d’un altre paner.