Les Seleccions Catalanes: una qüestió de respecte i de fair play
Lluís Paluzie
08/02/2008
Les Seleccions Catalanes: una qüestió de respecte i de fair play
Lluís Paluzie
08/02/2008
Si considerem alguns dels aspectes que tenen relació amb l’activitat internacional de les seleccions catalanes, és oportú recordar les qüestions següents:
– que l’estructura i la normativa que l’esport s’ha atorgat a ell mateix en tots els seus nivells, es basa simplement en el desenvolupament del dret d’associació i, és per tant, una aplicació del dret privat per part de la societat civil.
– que les entitats esportives es caracteritzen per la seva independència respecte els poders polítics internacionals o dels estats, i només estan subjectes al dret privat corresponent.
– que si bé és un fet remarcable que la independència del sistema esportiu ha estat respectada des del seu origen, atesa la seva competència, la seva autorregulació, el seu arrelament i la seva finalitat altruista; no és menys cert que els poders públics han intervingut d’alguna manera l’esport des de la segona meitat del segle XX, encara que el món esportiu no ha necessitat el poder coercitiu dels estats per a ésser respectat o acceptat arreu del món.
– que si bé totes les federacions esportives són associacions de naturalesa privada, un fet remarcable és que les federacions catalanes no gaudeixen de cap competència delegada de l’administració pública, aspecte que les diferencia substancialment de les federacions espanyoles, les funcions bàsiques de les quals deriven d’una concessió estatal, fet, per cert, ben contradictori amb la realitat internacional.
– A Espanya cal tenir en compte que l’esport en sentit estricte, és una matèria que no està reservada a l’Estat (art. 149.1 CE), i per tant, l’esport és una matèria assumida com a competència exclusiva per totes les Comunitats Autònomes, ja que l’únic títol competencial previst a la Constitució Espanyola (art. 148.1.19) és a favor de les esmentades Comunitats.
– en virtut d’aquesta competència exclusiva, la Generalitat de Catalunya va regular d’immediat (Decret 132/1981 de 13 d’abril) les Federacions Esportives Catalanes, que gaudiren de plena independència i capacitat jurídica i així l’any 1988 s’aprovà la Llei 8/1988, de 7 d’abril de l’Esport; normativa modificada i completada posteriorment (Decret 70/1994, de 22 de març, pel qual es regulen les federacions esportives catalanes i Decret legislatiu 1/2000, de 31 de juliol, pel qual s’aprova el Text únic de la Llei de l’Esport).
– la Llei de l’Esport de Catalunya conté com un dels principis rectors de la política esportiva el de “Promoure i difondre l’esport català en els àmbits supraautonòmics, i també la participació de les seleccions catalanes en aquells àmbits “(art. 3.2r del text refós DL 1/2000).
– les funcions de les federacions catalanes en l’àmbit internacional o supraautonòmic venen definides en els articles 19 i 25 del text de la Llei. En base a això, les federacions esportives catalanes poden sol•licitar la integració com a membres de les corresponents federacions d’àmbits supraautonòmics i en altres entitats als efectes de participar, desenvolupar i organitzar activitats esportives en aquests àmbits, en els termes que estableixin les respectives normes estatutàries.
El primer paràgraf de l’art. 19.2, que dona a les federacions esportives catalanes la representació del seu esport en l’àmbit supraautonòmic, és l’únic aspecte de la Llei Catalana que fou recorregut pel Govern Central i que avui encara té en suspens la seva vigència, mentre no es pronunciï el Tribunal Constitucional, el qual va precisar expressament que el manteniment de la suspensió no fa impossible l’actuació de les federacions catalanes en l’àmbit supraautonòmic de Catalunya, per la qual cosa no es buiden de contingut les competències de les Comunitats Autònomes en matèria de cultura i esports.
Per tant, resulta evident que les federacions catalanes són les representants dels respectius esports federats en l’àmbit supraautonòmic, un dels quals és precisament l’estatal. Si la suspensió fos efectiva estaria paralitzada qualsevol relació de les federacions catalanes amb les corresponents federacions espanyoles, situació que seria tota una paradoxa.
D’altra banda, tot i el caràcter privat de les federacions catalanes, aquestes han d’informar l’òrgan esportiu de la Generalitat de tots els programes i activitats, tant els d’àmbit català com els d’àmbit estatal o internacional, i la Generalitat de comú acord amb les federacions esportives catalanes promourà el foment i l’organització de les diferents activitats esportives entre les Comunitats Autònomes i en l’àmbit internacional.
Essent les federacions també les competents per a l’elecció dels esportistes catalans, és important saber quin és el criteri que ens determina la “nacionalitat” dels mateixos. La pròpia Llei marca que tenen la consideració d’esportistes catalans, a aquests efectes, els nascuts a Catalunya i els que hagin adquirit el veïnatge civil en aquest territori, d’acord amb les normes generals aplicables.
Importants també són les funcions que pertoquen al Consell Català de l’Esport regulades en l’art. 35, 4, h) :“Coordinar, conjuntament amb la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, les federacions esportives i la resta d’entitats esportives, les actuacions necessàries per a millorar el nivell i l’alta competició dels esportistes catalans i de les seleccions catalanes en qualsevol àmbit d’actuació”; així com en la Disposició addicional sisena, que estableix que “El Govern ha de dotar els instruments i atribuir els mitjans específics per al foment i la promoció exterior de l’esport català, de les seves seleccions esportives i la difusió dels ideals olímpics, amb l’habilitació dels crèdits pressupostaris necessaris en el departament competent, per raó de la matèria per tal de donar compliment al que estableix aquesta Llei.”
– En el món de l’esport internacional, per participar en una competició esportiva s’ha de ser admès per l’entitat organitzadora, per això, per poder participar en competicions esportives internacionals cal ser acceptat per les respectives federacions internacionals, que són els ens esportius privats que habitualment les organitzen.
– Les federacions internacionals regulen l’afiliació dels seus membres de forma variada, variable, flexible, i en certs casos, rígida. Així poden considerar afiliable un territori que tingui una personalitat esportiva acreditada, per això s’ha consagrat el concepte de “país esportiu”, que va institucionalitzar la Federació Internacional de Natació, i va recollir el Congrés Internacional de Dret i Esport de Barcelona l’any 1992. Com també alguna federació pot circumscriure a l’àmbit estatal com el propi d’una federació nacional, determinació que des de 1996 també és la que impera al CIO.
– Per això, la qüestió és ben senzilla, si les federacions internacionals ho volen, qualsevol federació catalana pot ser admesa a les competicions internacionals oficials. És així de clar, no hi ha altra raó que valgui, per més que ens vulguin distreure d’aquest principi central. Les federacions internacionals són ens privats que poden decidir qualsevol admissió que estimin convenient, en funció dels seus principis esportius, i també interessos socials, econòmics, territorials, etc.
– En els països de profundes conviccions democràtiques, i no com en nostre on sovint sembla que la paraula democràcia és només una façana, quan es planteja una segregació esportiva d’un territori de l’àmbit estatal, tot són facilitats, ja que l’esport del conjunt és el que hi guanya, com va estar el cas de les Illes Feroe que pertanyen a Dinamarca i participen, entre d’altres, amb la selecció pròpia als campionats internacionals de futbol, en els quals també hi participen Escòcia, País de Gales, Anglaterra i Irlanda del Nord.
– La solució britànica de permetre que les seleccions de les nacions que conformen l’estat, participin lliurament a qualsevol campionat internacional oficial i, en canvi, vagin units en una sola selecció en els jocs olímpics, hauria de ser un model a tenir molt en compte per a resoldre els conflictes que periòdicament es plantegen entre l’àmbit esportiu estatal i les nacions amb una personalitat esportiva tan remarcable i diferenciada com la catalana.
– Per conseqüent, l’administració pública estatal –esportiva o no-, no hauria d’intervenir en cap cas quan es planteja una situació de possible participació d’una selecció d’una federació autonòmica en competicions de caràcter internacional. Els principis que han de prevaler han de ser els purament esportius, la voluntat del país de participar i, en tot cas, el nivell esportiu de les seves seleccions.
És a dir, les qüestions d’aquest tipus que es plantegin, s’haurien de resoldre en una taula esportiva, amb tot el respecte als intervinents i amb el fair play que pertoca al món esportiu, considerant sempre que la participació de seleccions autonòmiques en competicions de caràcter internacional, és una qüestió de llibertats, com ho és la pràctica esportiva en general, i que, en definitiva, qui hi surt guanyant és l’esport.