02.01.08

Marti Estruch: El dia que Bilbao va parlar català

El dia que Bilbao va parlar català
Marti Estruch
02/01/2008
Si a una ciutat de les dimensions de Bilbao, hi desembarquen 6.000 catalans amb barretines, bufandes quadribarrades i estelades a l’esquena, la invasió es nota. Si, a més, són de la ‘rara avis’ catalanoparlant, encara es nota més. Malgrat el fred intens i una pluja escassa, l’expedició per a acompanyar la selecció catalana de futbol en el primer desplaçament fora del país des del 1973 va ser un èxit rotund: nombrosa, festiva i reivindicativa.

Divendres a la nit els bars del nucli antic ja es van començar a omplir de joves que comprovaven que a Bilbao no solament no hi ha Moritz, sinó que, si demanes una Estrella, no t’entenen o et prenen per llunàtic. També van comprovar que, a l’hora de beure, val més no competir amb els bascos: la derrota és segura. L’endemà al matí, el Guggenheim va batre sens dubte el rècord de visitants catalans per hora. L’audioguia del museu, per cert, inclou el nostre idioma entre les opcions.

Durant les hores anteriors al partit, l’equivalent a la nostra Plataforma Pro-seleccions, que allà respon a les sigles Esait, havia organitzat activitats folclòriques i demostracions d’esports populars en un envelat instal·lat a l’Arenal. Bona ocasió per a prendre nota de com s’aixeca una pedra de 150 quilos. Suposo que cal agrair a la gentil justícia espanyola que no hagi il·legalitzat l’Esait i, de passada, el partit de dissabte. Si els acusats del Sumari 18/98 han estat condemnats amb el memorable argument jurídic de ser les entranyes d’ETA, suposo que l’Esait té números per a ser-ne els peus.

Després d’una manifestació multitudinària pels carrers de la ciutat, la festa va continuar a la catedral de San Mamés, que amb tots els respectes no deixa de ser una ermita en comparació amb el Camp Nou. Feia goig de veure totes dues afeccions barrejades, fent voleiar estelades i ikurrinyes i cridant plegades en favor de la independència i de l’oficialitat de les seleccions. Emocionant va ser la interpretació dels himnes, sencers i de manera solemne, a diferència dels experiments i escapçades a les quals ens tenen acostumats quan juguem a casa.

Cal destacar que la selecció basca estrenava nom, malgrat l’enrabiada del PNB: ha passat de ser Euskadi a Euskal Herria i inclou jugadors de l’Osasuna amb tota normalitat. El país sencer. ‘Nazio bat, selekzio bat’. Quant a la nostra, una pancarta valenciana protestava amb raó: ‘Falta nació a esta selecció’. A la llotja, fent costat a Ibarretxe, Carod-Rovira, Benach i Mas. Montilla, ‘missing’, aquí també. El partit, tan entretingut o avorrit com pot ser-ho un partit de futbol. El resultat, a gust de tothom. Vam enyorar l’Oleguer, però ens vam consolar amb el Bojan.

I ara què? Jo ho tinc clar. Podem continuar pagant mercenaris perquè ens facin de rivals, siguin els Estats Units o el Paraguai. Segurament que la Federació Espanyola continuarà mostrant la seva faceta més bel·ligerant i farà els possibles per impedir-ho. Però jo començaria a treballar ja des d’ara per organitzar un torneig de nacions sense estat: amb Euskadi, Escòcia, Irlanda i Gal·les ja som cinc. El pròxim desplaçament, a Glasgow, al famós Hampden Park. També hi plou, també beuen més que nosaltres, també tenen un president independentista i la ciutat és més bonica que no pas Bilbao.