El cor i el cap
Pere Barthe, periodista
31/08/2007
El cor i el cap
Pere Barthe, periodista
31/08/2007
El cor ens demana seleccions catalanes ja. Volem que deixi de ser un somni impossible veure jugar Catalunya competicions de veritat, mundials de futbol i bàsquet o participar en uns Jocs Olímpics. Anar més enllà de competir en hoquei patins a l’Amèrica del Sud. I aconseguir-ho abans que deixem aquest món -perquè no n’hi ha cap altre- seria donar normalitat al dia a dia dels catalans. Però la normalitat és una paraula tabú per tots els polítics, sense distinció de a quin costat de l´Ebre es troben.
No fan un referèndum. Uns per no esquinçar això que anomenen “Espanya” i els altres perquè no fos cas que una pregunta sobre un tema que ocupa al poble els treguès vots. Ens fan votar només per treure-li la cadira a un rival o a un company de partit, però no per aclarir els temes dels quals parlem els ciutadans. Hi ha altres prioritats i també fóra bo preguntar què vol la gent i no només intuir-ho.
Desprès, si s’aconseguís el dret a jugar, vindria el moment d’utilitzar el cap. Volem competir com a Catalunya, no per enfrontar-nos a ningú en concret, sinò per fer-ho amb tothom. Tenim una història prou farcida de derrotes com per posar en qüestió en un parell d’hores de competició el nostre patrimoni cultural, la llengua o el fet diferencial. És a dir, en un terreny de joc cap nació s’hi juga allò que en diuen “l’honor i la pàtria”. Malament, si fós així.
Ningú guanya sempre i, per sort, ningú perd sempre, però no s’escapa que les nostres derrotes serien jutjades visceralment. I no som tan bons com per a guanyar sempre i a tot, guanyarem alguna vegada i en alguns esports. Tenim un referent clar en el “més que un club”, que ha estat bandera de l’esport català quan no hi havia més senyeres possibles, i no tenim ni 30 lligues ni 9 Copes d´Europa.
Volem competir perquè ara l’esport és el símbol més clar i la raó més contundent que demostra que una nació ha entrat en la normalitat. Caldrà seguir insistint i lluitant per aconseguir-ho, però d’això en tenim molta pràctica, gairebé 300 anys de pràctica.