Un somni i una realitat
13/07/2007
Un somni i una realitat
13/07/2007
Com a periodista esportiu fa molt de temps que tinc un somni: m’agradaria cobrir informativament un mundial de futbol en el que hi participés la selecció catalana. És una cosa en la que hi he pensat sovint i que sense cap mena de dubte m’ompliria professionalment però també personalment. Fer el qu e fan amb normalitat tants i tants col·legues d’altres països és per a mi una aspiració gairebé utòpica.
Lamentablement, no crec que el meu somni es faci realitat. En tot cas, dubto que els meus ulls ho puguin veure. Sé que aquest missatge tan pessimista no és el que s’espera d’un article aparegut en una publicació com aquesta però així és com, ara per ara, ho sento.
Jo sóc un dels molts catalans que fa uns quants anys van signar a favor del reconeixement de les seleccions esportives catalanes, que ha vibrat amb els partits de futbol que Catalunya ha anat jugant cada any i que ha viscut amb expectació les aspiracions de la Federació Catalana de Patinatge per aconseguir el reconeixement internacional. Però no en tinc prou. En vull més.
Sé que s’hi està treballant amb constància i en secret, que és com s’han de fer aquestes gestions. Però no puc treure’m de sobre la sensació que tot va massa lent, que són tan poques les alegries que ens enduem i tan elevades les barreres que ens trobem davant, que gairebé perds l’esperança.
Admiro la Plataforma i sobretot admiro les persones que hi treballen per aconseguir fer el meu –el nostre- somni realitat. Però, em pregunto, no hi podríem fer més? I aleshores és quan miro cap als polítics i el meu desànim agafa força. I acabo deduint que el que passa és que a la majoria de polítics del nostre país, les seleccions esportives catalanes els interessen relativament. I així, poca cosa farem. Em sap greu mostrar-me tan negatiu però ja en tinc prou de paraules buides. Passen els anys i el meu somni no arriba. I crec que sé qui en té part de la culpa.