23.01.07

Francesc Serra, Gerent de la Plataforma: A la línia de sortida

A la línia de sortida
Francesc Serra, Gerent de la Plataforma

A la línia de sortida
Francesc Serra, Gerent de la Plataforma

No hi ha pau. No la volen. Les federacions espanyoles mantenen que no s’ha de barrejar política i esport com a argument perquè d’altres no aconsegueixin el que elles ja tenen. No, el Sr. Villar, president de la federació espanyola de futbol, no vol que Gibraltar formi part de la UEFA com a membre de ple dret, diu que no és correcte que Gibraltar vulgui solucionar els seus conflictes polítics amb el futbol; i el Sr. Paniagua, president de la federació espanyola de patinatge, ensenyava no fa massa, durant el Congrés internacional del Patinatge a Roma, el seu passaport espanyol per explicar que els catalans no en tenien de propi i que, per tant, no se’ls havia de reconèixer. És evident que la qüestió de fons és política, però és evident també que les regles són les regles i que l’esport es regeix per normes que no tenen res a veure amb la política. Espanya no ens hi vol de cap manera i l’administració espanyola quan no ho fa directament, utilitza les seves federacions per vetar els intents de les catalanes de tenir representació internacional directe. Tenim o no tenim competències exclusives en matèria esportiva? Són o no són entitats jurídiques independents les federacions esportives catalanes? Són o no són jurídicament independents del poder polític les federacions internacionals? A què vé, doncs, tanta equiparació de tot plegat amb l’ONU? Per què no parlen clar i diuen alguna cosa així com que mentre ells visquin i puguin mai, per més autonomia i estatuts que Catalunya tingui, no permetran que els catalans puguin jugar un campionat del món com a catalans? Doncs ja han fet tard! Catalunya ja ha jugat uns quants mundials, no de futbol, cert, però ho ha fet amb altres esports i continuarà fent-ho. Per més que s’hi entossudeixin! Les federacions catalanes continuaran el seu camí per més entrebancs que les federacions espanyoles hi posin. És absurd voler negar a algú el dret a poder créixer i és comprensible que com més ho fas més es revolti. La força de l’esport català, ara mateix, passa pel fet que tothom: federacions, seguidors i govern i oposició també volen seleccions catalanes pròpies. Esperem i desitgem que aquesta unió és noti, que tothom faci el que ha de fer. La rabieta espanyola és normal, previsible. Però com tot, si s’analitza bé, té una data de caducitat i per gaudir-ne cal estar allà, a la línia de sortida i ben calents. No ser-hi no tindria perdó, i és que, dit esportivament, no el mereixen.