10.11.05

Xavier Vinyals: Què és aquest soroll que sento?

Què és aquest soroll que sento?
Xavier Vinyals
01/07/2005
Tot aquest soroll que sento i que darrerament ens arriba amb tanta intensitat Què és aquest soroll que sento?
Xavier Vinyals
01/07/2005
Tot aquest soroll que sento i que darrerament ens arriba amb tanta intensitatTot aquest soroll que sento i que darrerament ens arriba amb tanta intensitat i tan pujat de to d’Espanya té un motiu afegit l’habitual brogit i cantarella que hem de suportar els catalans per part dels de la “charanga i pandereta” de sempre. I aquest motiu és el nou Estatut de Catalunya -que indefectiblement- ha d’anar acompanyat d’un nou sistema de finançament. No són ja només els habituals atacs i insults que els catalans rebem de la caverna titllant-nos d’insolidaris, pesseters, provincians i no sé quantes coses més, sinó que, superant-se a ells mateixos, ara ja no en tenen prou i passen a les amenaces. Amenaces contra el nostre poble i alguns dels nostres dirigents. Tot plegat, una estratègia perfectament planejada pels polítics espanyols més reaccionaris que, trobant-se a la oposició, cerquen així ampliar llur suport tot desgastant al contrari i procurant fer fracassar, això sí, el nou Estatut de Catalunya. Infame. Trist. Poc civilitzat. També hem sentit darrerament algunes veus -més civilitzades- des de Catalunya estant que demanen la creació d’un nou partit polític a Catalunya desacomplexadament espanyol i espanyolista. Sembla però que només d’obediència estrictament catalana (creuen que a Espanya no els funcionaria o que l’espai electoral ja està cobert pel PP, el PSOE o IU, o que simplement allà no cal? Perquè, si s’empadronessin a Madrid, per exemple, a qui votarien?). A mi em sembla bé que facin el nou partit. Molt bé, de fet. Els encoratjo a presentar candidatures i mesurar el seu suport popular. Cadascú al seu lloc. Si tenen el seu espai, que l’ocupin. Sinó, que no emprenyin gaire més que tenim feina i ja hauran dit prou la seva i tingut el seu minut de glòria i notorietat pública. Sempre els hi podran deixar al seus nets en herència els retalls de diari d’aquests dies. Jo no crec que el facin aquest nou partit a Catalunya -ja existeixen aquests partits i els ocupen l’espai electoral que volen cercar- i que tot plegat són només focs d’encenalls i una estratègia, també perfectament planificada, per mirar de laminar el nou Estatut i forçar els partits polítics d’obediència espanyola a no oblidar que exercir o no el nacionalisme espanyol a Catalunya també pot donar o treure vots -cada cop menys- segons com bufi el vent. I si això tampoc funciona, doncs a amenaçar amb enviar els tancs, que això sempre acolloneix, encara que no sigui massa ben vist entre les persones de bona voluntat. No es nou. Com sempre la història es repeteix. Ara que es dibuixa una possibilitat de canvi relativament important de les relacions entre Catalunya i Espanya -a través del nou Estatut- aquests moviments estratègics no ens han de sorprendre. La Ponència que treballa el text estatutari ja ha aprovat en primera lectura un redactat referit a les Seleccions Esportives Catalanes que, tot i que no és dolent, sí que crec que és incomplet i millorable. Sobretot en allò que fa referència al suport i al foment que la Generalitat ha de prestar a la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives catalanes. Des de la Plataforma procurarem donar als ponents de l’Estatut el nostre parer al respecte. Esperem que no estiguin massa distrets, ni amb el soroll que arriba de fora ni amb el que surt de dins i que s’escoltin als que ja hem demostrat, abastament i de manera contundent i inequívoca, el suport popular que hem rebut per part dels catalans i que som perfectament capaços de generar de nou.