Moure fitxa
Xavier Vinyals
01/05/2005
Des d’aquest mes seré jo qui com a nou President de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes escriuré cada mes aquesta columna Moure fitxa
Xavier Vinyals
01/05/2005
Des d’aquest mes seré jo qui com a nou President de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes escriuré cada mes aquesta columnaDes d’aquest mes seré jo qui com a nou President de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes escriuré cada mes aquesta columna, fins ara responsabilitat dels nostre anterior President, en Jaume Llauradó. I el primer que vull fer és agrair-li a en Jaume la gran tasca i els esforços personals que ha dut a terme al llarg de tots aquests anys al front de la Plataforma. Una feina i un esforços sovint desconeguts i encara més sovint injustament menystinguts, però que han estat, moltes més vegades de les que us penseu, d’enorme utilitat tan per a l’esport català i les seves seleccions nacionals com per Catalunya . Ara cal però, parlar en clau de futur. I és que ja han passat més de dos-cents dies des de la vergonyosa assemblea de la Federació Internacional de Patinatge a Fresno, on es va impedir el reconeixement de la selecció catalana. Les autoritats esportives catalanes van anunciar mesures jurídiques contra el resultat d’aquella votació on es va impedir la intervenció del president de la Federació Catalana, i on tothom va poder veure uns personatges que es dedicaven a fotografiar els delegats que gosaven votar favorablement al nostre ingrés. Les pressions, però, venien de lluny. Havíem conegut abans la carta enviada des de Madrid als presidents de les federacions representades a Fresno on, entre d’altres perles, es lamentava que a la presidència de la FIRS (en aquells moments l’ostentava Isidre Oliveras de la Riva, que va dimitir després a causa de l’escàndol) “le ha faltado el coraje y la lealtad necesaria para defender los intereses de España”. Un llenguatge i un estil molt propis dels nostres veïns. Quatre mesos més tard hem conegut una altra declaració. Diputats de tots els partits catalans –excepte el PP- van arribar a principis d’abril a un acord per introduir a l’Estatut el dret de l’esport català a dotar-se de “seleccions esportives pròpies” i la “competència exclusiva de la Generalitat” per al “foment i la promoció” de les mateixes. Em pregunto quina serà la incidència real d’aquestes bones intencions en el futur Estatut quan, per posar només un exemple, al diari electrònic de Miquel Iceta podem llegir: “l’alternativa de l’escissió de les Federacions esportives catalanes respecte de les espanyoles no resoldria res, ni és desitjable, ni serviria als interessos reals de l’esport català”. Un paràgraf, sigui dit de pas, en sintonia amb la carta enviada per les autoritats espanyoles que hem esmentat abans. Per tant, sembla evident que la via jurídica i la via política es presenten, com a mínim, un pèl complicades. I què podem fer doncs? De sempre, la societat catalana s’ha mobilitzat a favor de la defensa dels seus drets i dels seus signes d’identitat. Per Sant Jordi em van regalar el magnífic llibre de Xavier Polo “Todos los catalanes son una mierda”, paraules del director franquista de La Vanguardia Luis de Galinsoga que l’obligaren a dimitir del seu càrrec, on es relaten els actes de resistència catalanista durant la dictadura. Salvant les distàncies, potser ha arribat l’hora de moure fitxa.
10.11.05