Composer avec le stress en apportant des changements de style de vie qui favorisent le bien-être et de détente, tels que l'exercice régulièrement, dormir suffisamment, et demander de l'aide professionnelle au besoin. Où commander kamagra sans ordonnance vous avez trouvé une pharmacie en ligne ici http://trendpharm.com/ kamagra. La plupart des cas de l'éjaculation précoce ne ont pas de cause évidente. Avec l'expérience sexuelle et l'âge, les hommes apprennent souvent à retarder l'orgasme. L'éjaculation précoce peut se produire avec un nouveau partenaire, uniquement dans certaines situations sexuelles, ou se il a été longtemps depuis la dernière éjaculation. Les facteurs psychologiques tels que l'anxiété, la culpabilité, ou la dépression peuvent provoquer l'éjaculation prématurée. Dans certains cas, l'éjaculation prématurée peut être liée à une cause médicale comme des problèmes hormonaux, des blessures, ou un effet secondaire de certains médicaments. Una disfunción eréctil puede ser el resultado de afecciones y enfermedades, medicación o estilo de vida. En primer lugar, es un problema físico. A menudo, factores psíquicos como el estrés y el miedo ayudan a mantener o empeorar los problemas eréctiles. Comprar priligy sin receta en barcelona saber cuál es el medicamento ideal para usted depende de diferentes factores.

"Si hagués tingut l’al·licient de jugar pel meu país, m’hauria replantejat la retirada”

Entrevista a Mercè Vallès, exwaterpolista, política, politòloga i vicepresidenta del CN Sabadell

Màxima golejadora de la Divisió d’Honor de waterpolo l’any 2001 i millor jugadora del 2002, Mercè Vallès, es va retirar l’any 2004, amb només 25 anys, poc després de no accedir als Jocs Olímpics d’Atenes. Enrere quedava un balanç de quatre lligues i tres copes amb el Club Natació Sabadell -els primers títols de la història del club, tetracampió europeu- i la participació en tres europeus i un mundial absolut, el de Barcelona 2003. En aquell moment va començar una trajectòria professional molt vinculada amb la política, que l’ha portat a ser regidora a Castellar del Vallès i Sant Quirze del Vallès, a formar part del departament de política municipal de CDC i, actualment, a treballar pel grup municipal del PDeCAT a Sant Cugat del Vallès. La seva recent incorporació a la vicepresidència esportiva del CN Sabadell -arran de les eleccions de finals de gener- ha significat un retorn al seu esport i a l’entitat on va començar a nedar als sis anys, que recentment ha mostrat el seu compromís amb el país amb l’adhesió al Pacte Nacional del Referèndum.

Quin balanç fas d’aquestes primeres setmanes com a vicepresidenta esportiva del Club Natació Sabadell?
L’altre dia em van donar la targeta on posa que sóc vicepresidenta esportiva. Quan ho vaig veure vaig pensar: que fort! Qui ho hauria dit, tants anys després! Aquest és el club de la meva vida, part del que sóc és gràcies al Club Natació Sabadell, i poder-hi contribuir des d’aquesta posició em fa molta il·lusió. El balanç de la nova etapa és molt positiu malgrat que té la seva complexitat. Un club de 25.000 socis és com un ajuntament, i en el nostre cas, tenim divuit seccions esportives diferents. Amb totes elles vam arribar a compromisos de campanya. Molt pocs clubs tenen instal·lacions pròpies de tantes disciplines esportives, i si les tens, les has de mantenir en condicions.

Com va arribar la proposta d’en Claudi Martí per ocupar aquest càrrec?
L’any 2011 ja ho va intentar però li vaig dir que no perquè anava a la llista de l’aleshores Convergència a Sant Quirze del Vallès i no tenia temps. Abans de l’estiu m’ho va tornar a proposar i l’únic que li vaig oferir és poder-lo ajudar durant la campanya electoral. A mesura que em vaig anar involucrant vaig començar a veure coses que no m’agradaven, que m’explicava el meu pare perquè ve cada dia. Em vaig rebel·lar i em vaig dir a mi mateixa que l’única manera de fer alguna cosa per millorar el club era posar-m’hi i intentar-lo canviar des de dins.


Foto: L'Esportiu

Per què vas decidir retirar-te amb només 25 anys?
Tenia molt clar que la meva etapa esportiva s’havia acabat. Era jove, però en aquells moments no teníem gaires facilitats i vaig triar dedicar-me a la vida professional.

Durant aquests 13 anys, havies seguit vinculada al waterpolo?
De manera discontínua. La màxima vinculació va arribar l’any 2013, quan vaig tenir la sort de ser la directora de Màrqueting i Comunicació del mundial de Barcelona, just deu anys després d’haver participat en el mateix esdeveniment com a jugadora. Ho vaig gaudir i patir a la vegada, perquè és molt més fàcil posar-se un casquet que estar a l’organització. De tota manera, es pot dir que mai no he perdut el fil del waterpolo. Les dues vegades que el Sabadell ha organitzat les fases finals de la Champions hi he anat, de la mateixa manera que a altres partits macos. Però sobretot l’he estat mirant molt per televisió. Dels Jocs no m’he perdut cap partit i dels mundials, si he tingut l’oportunitat, tampoc.

Quan jugaves, t’hauries pogut imaginar tot el que ha aconseguit el CN Sabadell i la selecció espanyola?
Més tard sí. Al preolímpic d’Imperia recordo dir-li al meu marit que veia la selecció espanyola classificant-se i revolucionant segur als Jocs, per la il·lusió que desprenien les jugadores. Al final van ser plata a Londres 2012 i vaig estar molt contenta. En la meva època no m’ho esperava però també sabíem on érem. Recordo un delegat de la LEN que, en una eliminatòria de la Champions, ens va dir que no podíem guanyar mai perquè no teníem fitxatges. Això em va ajudar a entendre moltes coses perquè, quan el Sabadell va començar a fitxar, ja va ser un equip més competitiu. Tot té un procés. Quan vam guanyar la primera lliga, ens van dir que ens havíem avançat, econòmicament parlant.

Foto: L'Esportiu

Has viscut els èxits de les teves predecessores amb una certa enveja sana?
No, perquè sempre he cregut que cada persona està en el lloc i en el moment que toca. La nostra generació va trencar barreres guanyant la primera lliga amb el Sabadell contra el Mediterrani però els nostres èxits també van ser fruit de les noies que van començar el waterpolo al nostre club. Ara s’han recollit els fruits de molts anys de feina i ho afronto amb molta alegria perquè el waterpolo és un esport que m’estimo molt, que m’ha donat molt i al qual li he dedicat moltes hores. No puc negar que m’hauria agradat guanyar una medalla olímpica o ser campiona del Món, però no era la meva època. Sempre que em pregunten si encara em tiraria a l’aigua, sempre dic que no.

Tot i això, si haguessis tingut l’oportunitat de competir amb la selecció catalana, hauries retardat la teva retirada?
Clarament sí. No em vaig retirar perquè estigués amb la selecció espanyola però amb un al·licient més, com és el de poder jugar pel meu país, m’ho hauria replantejat. De fet, recordo perfectament les dues vegades que vaig participar amb la selecció catalana. La primera va ser a la piscina Sant Jordi i vaig tenir la sort de ser la capitana. Se m’estan posant els pèls de punta només de pensar-hi. Quan van sonar Els Segadors va ser molt bèstia. I llavors vam anar fins a Austràlia. Me’n sento, súper orgullosa.

En canvi, no hi havia més alternativa que jugar amb l’espanyola...
Res és comparable a poder jugar pel teu país però tampoc no crec que jugar amb Espanya, o voler que guanyi, sigui incompatible amb voler la independència. Jo no sortiré amb la bandera espanyola a celebrar cap victòria però és una cosa que no em molesta. Després de tants anys, intento desvincular el factor polític tant com puc de l’esportiu. L’esportista, si no pot triar, ha d’anar on té opcions de competir. És molt complicat demanar-li a ningú que renunciï a la selecció espanyola perquè a molts esportistes els hi va el pa. Alguns ja s’estan mullant prou. D’altres ja s’han mullat i han rebut per fer-ho. Els polítics han de fer la feina que els toca, i els esportistes l’altra. Llavors, amb la independència, ja es podran mullar perquè ja no tindran represàlies.

Com a política, has tingut l’oportunitat de treballar pel reconeixement esportiu de Catalunya?
No perquè mai no m’he dedicat a la gestió esportiva de la política. Durant la meva etapa a Convergència em vaig dedicar, sobretot, a fer campanyes per les eleccions municipals. I com a regidora a Sant Quirze vaig portar Cultura i Educació, però no Esports. Tot i això, al mundial de natació del 2013, sí que vaig poder contribuir al fet que tot portés la marca Catalunya.

En quin sentit?
Ens vam haver de barallar molt amb la FINA perquè hi havia coses que no volien, però li vam saber donar el nostre toc. Les persones que participaven en el lliurament de premis van portar l’equipació d’empreses catalanes com Custo i Munich, els castellers van actuar en la cerimònia d’inauguració, la cançó oficial la van fer els Amics de les Arts… Aquell era un mundial de baix cost que Barcelona va assumir després de la renúncia de Dubai. Li vam treure les castanyes del foc de la FINA i va anar cedint perquè aquesta era la nostra arma.

La catalanitat va estar més ben expressada al mundial del 2013 que al del 2003?
No t’ho sabria dur perquè el 2003 estava centrada a competir. Sí que és cert que Els Segadors van sonar durant les dues cerimònies d’inauguració però el 2013 va ser quan em vaig emocionar més. Vaig plorar perquè encara era més conscient de tot plegat. Em passa sempre amb Els Segadors, tot i que encara m’emociona més el Cant de la Senyera.

Si Catalunya aconsegueix la independència, quin paper farà en les competicions internacionals de waterpolo?
Menys un parell de jugadores de Madrid, el potencial de les jugadores és tot d’aquí. A Catalunya fa molts anys que l’esport s’està treballant des de tots els àmbits, i no només en waterpolo. Les seleccions catalanes farien un paper molt bo a tot arreu perquè s’ha apostat molt per l’esport. Això no impedeix que es puguin millorar coses, com ara la formació dels esportistes per assegurar el seu futur després de la retirada. S’ha de treballar millor perquè tinguin més oportunitats. No va ser el meu cas però sí el de molts companys i companyes. Les grans potències ho tenen molt present i és amb elles que ens hem de comparar.

El CN Sabadell es va adherir al Pacte Nacional del Referèndum poc després que arribéssiu al càrrec. És de les coses que teníeu més clares en el moment de començar?
Sí. De fet el Claudi ja va dir en campanya que el club no podia viure d’esquena a la realitat social del país. Se’ns va proposar des de l’Assemblea Nacionals de Sabadell i la Junta ho va aprovar. Hi estem adherits perquè el final només es tracta de reclamar que els catalans volem votar. Que sí o que no, però que ens deixin votar. La discussió, en un país normal, no hauria ni d’existir.

Tens alguna esperança que Catalunya pugui decidir el seu futur de manera pactada?
Els partits que són contraris ho seran en tot, fem el que fem, perquè no tenen cap voluntat de diàleg. Una altra cosa és la repercussió internacional que puguem aconseguir, perquè els tercers actors seran els que tombaran el tema. Durant els últims mesos estem veient com ens han donat suport els ecosocialistes danesos o el partit de l’oposició a Alemanya. O com un Premi Nobel de la Pau com en Jimmy Carter s’ha interessat pel procés català. Estem teixint complicitats internacionals que a Madrid no podran aturar, ni amb ambaixades ni amb campanyes de la por. S’ha d’intentar el referèndum pactat fins a l’últim moment però pensant sobretot en la perspectiva internacional.

Si hi ha alguna entitat que encara no s’ha adherit al pacte, què li diries per convèncer-la?
Que no tingui dubtes perquè el referèndum representa a tothom, els que diuen que sí i els que diuen que no. Al final es tracta d’estar al costat de la democràcia, que és poder votar. I cap entitat hauria de tenir por de donar suport a la democràcia. Demanar l’opinió de la gent mai no hauria de ser il·legal o condemnat, perquè tenir polítics inhabilitats per haver-hi posat les urnes és surrealista. Que no tinguin por a adherir-se perquè com més siguem, més suports tindrem i farem veure la petició del poble de Catalunya.

Comparteix

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to Twitter
Amb la col·laboració de: